Frases cèlebres de Confuci

Confuci ens pot treure de les crisis? Mmm... Ens pot ajudar si seguim els seus consells. Aquí la selecció de 10 perles, 10 frases cèlebres, del filòsof xinès (551 AC - 478 AC):

1 Exigeix-te molt a tu mateix i espera poc dels altres. Així t'evitaràs disgustos.

2 Digues-m'ho i ho oblido, ensenya'm-ho i ho recordo, involucra-m'hi i ho aprenc.

3 Els vicis vénen com a passatgers, ens visiten com a hostes i es queden com a amos.

4 Estudia el passat si vols pronosticar el futur.

5 El silenci és l'únic amic que mai no traiciona.

6 La persona que comet un error i no el corregeix, en comet un de més gran.

7 La persona més elevada és la que obra abans de parlar, i practica el que predica.

8 Alguns diners eviten les preocupacions; molts, les atreuen.

9 Quan vegeu una persona sàvia penseu en igualar les seves virtuts. Quan vegeu una persona sense virtut, examineu-vos a vosaltres mateixos.

10 Qui no es pot governar, com governarà els altres?

L'home més poderós del món, és aquell que és amo de si mateix

Llegeixo amb atenció, en el bloc del nou amic Gerard Carrió, una selecció de citacions i frases cèlebres, entre les quals aquesta de Virgili. M'agrada contemplar frases cèlebres de tots els temps. Sóc un aficionat a les màximes perquè considero que sintetitzen la saviesa més alta.

Felicito al Gerard per aquestes iniciatives que porta a terme en el seu bloc i fora d'ell.

Jornada economia a Solsona: reptes i futur

Us oferim en 10 punts el resum d'aquesta interessant jornada:

1. L'hosteleria i el camp, grans oportunitats, la indústria l'interrogant
La diagnosi del representant del gremi d'hostaleria, Sr. Joan Montraveta, és clara: en els últims 6 anys ha millorat molt l'hostaleria de Solsona. Pel representant d'Unió de Pagesos, Josep M. Pujantell, les oportunitats al camp s'han diversificat amb possibilitat en agricultura ecològica, genètica, aprofitament forestal, conreus fomentant amb foment de l'estalvi (p.e. sembra directa) i ramaderia.
El problema està en la indústria. Ha augmentat l'atur i algunes empreses han tancat. A més, no es preveuen inversions a curt termini.

2. El Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, pilar del Solsonès
Amb 150 treballadors, aquest ens transversal, que estrenarà directora, la Glòria Domínguez, seguirà sent eix de nous projectes i pont per a empreses, treballadors i emprenedors.

3. Microempreses millor que grans empreses
El tancament de grans empreses i el poc crèdit fan pensar que tindran èxit empreses de petit volum i que facin la feina molt ben feta. Allò relacionat amb innovació, energies renovables i turisme, grans oportunitats.

4. Poc crèdit o nul i amb condicions
Marc Garrigasait, president de Koala Capital Sicav va presentar el passat i el present, tot remarcant-nos que en el futur cal que vivim sense crèdits i que això és una gran oportunitat pels petits i per a les comarques petites com el Solsonès. Per la seva banda, el president de Caixa Manresa, Manel Rosell, contradient la intervenció del Marc Garrigasait, manifestava que hi haurà crèdit però amb una estratègia diferent. Per exemple, l'inversor haurà d'aportar un 30% i l'entitat financera un 70%.

5. La imatge de Solsona que convé projectar
Marc Marcè, director del diari Regió7 va remarcar que cal que Solsona cerqui quina identitat vol projectar per tal que quan algú pensi en Solsona de seguida tingui referents positius. Cal aprofitar allò més arrelat: el Carnaval, la tradició, la capitalitat de bisbat, el museu diocesà, els monuments... cal projectar sentiments, uns sentiments que tothom pugui explicar i que siguin motivació per al turisme.

6. Cal ser un equip, unir esforços
En una comarca petita cal anar a la una, unint esforços i estratègies. Cal més que mai, sinèrgies entre tots els agents per tal que es pugui crear riquesa, generar llocs de treball i oferir estabilitat pel futur.

7. Cadascú ha de fer els deures, posar en valor allò de bo que té
Montraveta, del gremi d'Hostaleria, tenia clar que tothom, administracions i iniciativa privada, s'han de posar les piles ja que és bo que el creixement sofert des del 2003 no s'aturi i que la modernització de la comarca permeti superar el difícil moment. Què ensenyar quan ens vénen a veure? Per tant, cal potenciar el museu, cal potenciar nous museus (de gegants, etc.), cal anar-se convertint en referent de qualitat.

8. Internet, possibilitat de present i de futur
A la pregunta sobre on treballar a Solsona si no es feia en els llocs més grans, Marc Garrigasait oferia com a porta, internet, l'espai on més barat i més senzill pot ser vendre sense haver de canviar de ciutat. Ara bé, internet és un món no gens fàcil. Per això, Josep Cerveró, conductor de l'acte, esperonava a fer el que un sap fer de la millor manera possible,

9. Canvi de ritme en l'economia, diner parat i inversions petites
Si bé els diners no corren gaire, malgrat les injeccions públiques, cal que els promotors treballin de valent, començant per inversions petites i posant-hi l'esforç necessari sense desanimar-se, ja que com ha dit l'oient Josep Pujol, de promocions Cal Dot, estem preparats per l'èxit però no tant per l'error.

10. Situació molt difícil, però amb possibilitats pels petits

Si bé la situació és complicada des de molts punts de vista, el fet que la crisi sigui sobretot financera pot permetre que, gràcies a creativitat, els petits puguin sortir de la crisi i fer-se grans. Cal coratge i aprofitar les moltes oportunitats d'una comarca, el Solsonès, que té una ciutat acabada, com Solsona i que pot, ha de poder, aprofitar els seus recursos de la millor manera possible. L'Hostaleria, el turisme i el camp són les grans oportunitats. És molt important repensar la indústria perquè aquesta no quedi deserta potser fent com els xinesos: copiant aquells que ho fan molt bé.

Humilitat i treball constant (l'exemple del Barça de Guardiola)

El juny del 2003, el Barça patia una crisi immensa: institucional, de títols, econòmica... Amb molt poc temps, a base d’humilitat i treball constant (de bon criteri i de Power Points) es va arreglar la situació, es va reorientar un club creant un conjunt fort i amb capacitat de guanyar títols.

El juny del 2008, però, no fa pas tant, el Barça patia una altra crisi. Aquesta vegada de joc i de resultats. No hi havia humilitat i alguns jugadors van canviar el treball constant per la festa en massa ocasions. Guardiola, però, va capgirar la situació convertint el conjunt blaugrana en el millor del món. I tot, a base de molta humilitat i de molt esforç i dedicació.

El futbol pot ser una ajuda per sentir-nos estimulats en la nostra vida. També passarem crisis de diversos tipus, però sempre, la humilitat i el treball constant redreçaran el nostre camí. No hi ha millor recepta en una crisi que aquest duet: humilitat i treball constant. Amb la humilitat som conscients de la realitat, amb el treball constant, transformem la realitat perquè doni fruit.

Cada cosa al seu moment

Secció 5, 6 i 7 de sant Mateu al NitsEstel, capítol 7

Emili Pacheco
"No doneu als gossos les coses sagrades, ni tireu les vostres perles als porcs. ¿No veieu que les trepitjaran amb les potes i, a sobre, es giraran contra vosaltres i us destrossaran?"

Aquest és el fragment del Sermó de la muntanya amb el qual s'inspira avui el Josep Àngel Colomés per fer el seu comentari.

Bona nit Josep Àngel

Josep Àngel
Emili, bona nit

Emili
Podem dir que aquest Evangeli és una invitació a fer cada cosa al seu moment i a posar cada cosa al seu lloc?

Josep Àngel
Efectivament. No podem començar la casa per la teulada. Per anar bé en les coses, hem d'anar per ordre. Per exemple, quan un nen es prepara per rebre la primera comunió, primer es prepara, no fa la comunió i després es prepara. I avui, en algunes parròquies, fins i tot són els pares qui primer es preparen abans que els fills perquè aquests rebin la primera comunió.

La vida ensenya que qui fa les coses abans de temps ha de rectificar sinó vol quedar-se en l'error. És bàsic estudiar les coses abans de fer-les, sobretot les decisions importants. No és qüestió de temps ni de rapidesa, és que cadascú trobi el seu ritme i l'apliqui en la seva vida tot buscant la santedat en les pròpies circumstàncies. Per això cal pregar tant.

Els sants són exemples d'aquesta fe titànica en Déu i d'aquest buscar la santedat i la voluntat de Déu en les circumstàncies de la seva vida. N'hi ha de tots colors: sants que han estat malalts i que no s'han mogut de convents, altres que han viatjat molt, altres que han hagut de buscar la santedat enmig del món, altres en l'esperit contemplatiu, etc.

Déu el que vol és que cadascú trobi la seva llibertat, o el que és el mateix, la capacitat per sentir-se unit a Déu i als altres de manera que cap vici o cap error entorpeixi aquest amor. En definitiva, que tots tinguem la nostra voluntat dirigida cap al bé.

Deia sant Tomàs More, patró dels polítics, que el pitjor dels pecats és la supèrbia, que no hi ha res pitjor que pensar que s'és sant i que es fan les coses bé. I per consegüent, pensar que els altres les fan malament. Per això, Sant Tomàs More, recomanava pensar en la mort, en què ens hem de morir, perquè veiéssim les coses de la vida amb humilitat i enteguéssim que sense aquesta virtut no podem anar bé pel món.

No tirar perles als porcs, heus aquí la qüestió. No malgastar el nostre temps en absurditats. No vanagloriar-nos dels nostres èxits. Agrair a Déu tots els dons que d'ell rebem.

Si tirem perles als porcs, si malgastem el nostre temps en absurditats, si ens vanagloriem dels nostres èxits, si no agraïm prou a Déu els dons que d'ell rebem, ens equivoquem i la història se'ns girarà contra nosaltres i llavors haurem d'anar per la humilitat obligatòriament.

Per tant, comencem ja ara a ser humils, no esperem a què ens caiguin les martellades per ser-ho. Siguem-ho ara, siguem-ho sempre.

Currículum Josep Àngel Colomés

Última actualització: 14-6-2011

DADES PERSONALS
Josep Àngel Colomés Serra
Solsona 31-08-1981

jacolomes@gmail.com

EXPERIÈNCIA EN MITJANS DE COMUNICACIÓ

Col·laborador del programa de Ràdio Estel (Nits Estel) (2009)

Presentador del microespai "La vida al camp" a Ràdio Estel (2011)

Periodista i corrector del setmanari Celsona (2001-2003)

Articulista setmanari Celsona (1997-actualitat)

Director del Full diocesà de Solsona (2006-2008) i delegat de mitjans de comunicació de la diòcesi de Solsona (2007-2008)

Presentador del programa musical de Solsona FM "Entre Tots" des del juliol del 2006 fins al maig del 2011.

Presentador del programa d'esports de Solsona FM "L'asterisc" des del juliol del 2005 a l'octubre del 2008 (esport local i internacional)

Col·laborador del magazín radiofònic "El Vermut" a Solsona FM 2005-2007

Presentador del magazín de ràdio Pinós (2003)


ESTUDIS
Llicenciat en filologia catalana per la UB (Universitat de Barcelona, 2006)

Tècnic superior en gestió d'empreses agropecuàries (2001, a l'ECA del Solsonès)

Curs de ràdio impartit per periodista d'ONA catalana el 2005

ACTITUD
Proactiva, procurant millorar dia a dia

Adela Galindo (corazones.org) impuls per a l'Església

La Mare Adela Galindo (www.corazones.org), fundadora el 1990 de les Serventes dels Cors Traspassats de Jesús i Maria, és una de les noves líders que ajuden a avançar l'Església en el seu camí de solidaritat i evangelització.
La pàgina www.corazones.org és una de les grans obres d'aquest institut religiós que des de fa més d'una dècada aposta per l'Evangelització a internet. Una pàgina molt completa amb documentació de tot tipus que ens ajudarà en la nostra formació espiritual.

Al NitsEstel: La pregària és essencial

Secció 5, 6 i 7 de sant Mateu del 2 de novembre de 2009 al programa NitsEstel d'Emili Pacheco i Mercè Raga

Emili
Que la pregària és essencial no només ho reflecteixen els místics en els seus escrits sinó també Jesús en múltiples versets del Sermó de la muntanya. Avui la secció 5, 6 i 7 de sant Mateu, que presenta Josep Àngel Colomés, sobretot tracta de la confiança amb Déu.

Bona nit Josep Àngel

Josep Àngel
Bona nit Emili, com estem

Emili
Molt bé.

L'Evangeli diu que tothom qui demana obté. Jesús ens diu que no em de tenir vergonya o por de demanar coses al Pare.

Josep Àngel
Així és Emili, els versets del 7 al 11 d'aquest capítol 7 de sant Mateu ens mostren la misericòrdia de Déu amb les persones. Jesús diu que si nosaltres, que no som pas cap model de bondat, sabem donar coses bones als nostres fills, molt més el nostre Pare del cel en donarà als qui li'n demanin.

La pregària es fonamenta en tres aspectes: humilitat, confiança i esperança. I el model de pregària, el Pare Nostre, ens invita a fer la voluntat de Déu. Jesús no es cansa de repetir: demaneu, i Déu us donarà. Cerqueu i trobareu. Truqueu i us obriran.

Sens dubte, aquestes paraules són una mostra més que Déu és amor. Per això, val la pena seguir les indicacions de la primera carta de sant Joan: estimem-nos els uns als altres perquè l'amor té el seu origen en Déu, i tot el qui estima és fill de Déu i té amb Ell una relació personal i viva.

I d'aquesta relació neixen pregàries no només per a aconseguir fites personals o per donar gràcies per coses que ens passen a nosaltres mateixos. La pregària és una acció apta per parlar d'aquells que estimem i d'aquells que són enemics nostres.

Ens tornem a fixar en la primera carta de sant Joan:
Si veus que el teu germà comet un pecat que no mena a la mort, prega per ell i Déu li donarà la vida. (1 JOAN 5, 16)

I és que confiar en Déu i en la intercessió de Maria i dels sants és la millor garantia per superar les proves de tot tipus que ens esperen. No sabem com serà demà, ni demà passat, però podem encomanar-nos humilment i amb confiança.

Tornant encara a la primera carta de sant Joan (1 JOAN 5, 15), ens adonem de la força de la fe en Déu quan se'ns diu:
Si sabem que ens escolta sempre que li demanem qualsevol cosa, sabem que ja tenim allò que li hem demanat.

Sant Joan Maria Vianney ens dóna una mica més de llum des del seu sermó de la pregària quan ens diu:
Veiem moltes vegades que el Senyor no ens concedeix de seguida el que li demanem; això ho fa perquè el desitgem amb més ardor, o perquè apreciem millor el que val. Tal retard no és una negativa, sinó una prova que ens disposa a rebre més abundantment allò que demanem.

Però, ens podem preguntar, què demanar-li? Recordem que, sobretot, allò que demanem és la voluntat de Déu i aquesta no sempre és senzilla. En el Parenostre diem: faci's la vostra voluntat. Ara bé, si la prova és gran, també serà gran l'ajuda que rebrem de Nostre Senyor, no ho dubtem.

Fan catequesi primer els pares i després els nens de primera comunió

Segons tinc entès, a la parròquia de Súria, primer fan un any catequesi els pares i després dos anys catequesi els nens. Així és la nova preparació per a la primera comunió. Abans els pares tan sols acudien a algunes reunions però ara tenen una preparació durant un any per aquest gran pas dels seus fills.

És cert que si els pares volen que els fills rebin Jesús mitjançant l'Eucaristia, és necessari que es preparin. Els nostres temps, com més seculars són, més ens fan oblidar les coses i molts pares, com és lògic, han oblidat el sentit i la importància de la fracció del pa, de la missa, o de la que en diem Eucaristia. Molts noms per a una cosa, senyal que és bàsica, important, essencial per a la vida cristiana.

És fumut parlar amb molta gent decebuda que, malgrat tenir fe, s'ha apartat dels sagraments. La missa és un regal de Jesús, és força per viure les circumstàncies de la nostra vida, és font d'amor i de santedat. Sense l'Eucaristia seríem orfes.

M'impacta aquesta frase

"Tots els sants van començar la seva conversió a través de la pregària, i gràcies a ella van perseverar" (Sant Joan M. Vianney)

La pregària i sant Joan Maria Vianney. En podem aprendre molt d'aquest sant que és model d'oració humil, confiada i perseverant.

Juntament amb aquesta frase us exposo la traducció d'un top 10 dedicat a la pregària de sant Joan Maria Vianney (fixeu-vos de quin sermó han estat extretes):

1. "La pregària és l'elevació del nostre cor a Déu, una dolça conversació entre la criatura i el seu Creador" (Sermó de l'oració)

2. "Amb la pregària tot ho podeu, sou amos, per dir-ho així, del voler de Déu" (Sermó de la perseverança)

3. "La pregària obre els ulls de l'ànima, li fa sentir la magnitud de la seva misèria, la necessitat de recórrer a Déu i de témer la pròpia debilitat" (Sermó de l'oració)

4. "Tots els mals que ens atabalen a la terra vénen precisament de què no preguem o ho fem malament" (Sermó de l'oració)

5. "Tots els sants van començar la seva conversió a través de la pregària, i gràcies a ella van perseverar; i tots els condemnats es van perdre per negligència en la pregària. Dic, doncs, que la pregària ens és absolutament necessària per perseverar" (Sermó sobre la perseverança)

6. "Quantes vegades venim a l'església sense saber a què venim ni què volem demanar! Ara bé, quan es va a casa de qualsevol, se sap molt bé perquè un es dirigeix a ella. N'hi ha que sembla que diguin a Déu: «Vinc a dir-te dues paraules per complir amb tu...». Amb freqüència penso que, quan venim a adorar Nostre Senyor, aconseguiríem tot el que voldríem si li demanéssim amb fe viva i un cor pur" (Sermó sobre l'oració)

7. "Les nostres pregàries han de ser fetes amb confiança, i amb una esperança ferma de què Déu pot i vol concedir-nos el que demanem, mentre ho supliquem degudament. (Sermó sobre la pregària)

8. "Hem de pregar amb freqüència, però hem de redoblar les nostres pregàries en les hores de prova, en els moments en què sentim l'atac de la temptació". (Sermó de la pregària)

9. "Per moltes que siguin les penes que experimentem, si preguem, tindrem la sort de soportar-les completament resignats a la voluntat de Déu; i per violentes que siguin les temptacions, si recorrem a la pregària, les dominarem" (Sermó sobre la pregària)

10. "La tercera condició que ha de reunir la pregària per ser agradable a Déu és la perseverança. Veiem moltes vegades que el Senyor no ens concedeix de seguida el que li demanem; això ho fa perquè el desitgem amb més ardor, o perquè apreciem millor el que val. Tal retard no és una negativa, sinó una prova que ens disposa a rebre més abundantment allò que demanem (Sermó sobre la pregària)

Nou devocionari a internet


Un nou devocionari en català ja està a internet. A més a més de les pregàries més freqüents i habituals, compta amb consells i amb motius pels quals pregar.

La pregària és important i bàsica en la vida cristiana. Sempre cal que preguem amb humilitat, confiança i esperança tot superant la distracció i l'aridesa.

És aspre el camí

Secció 5, 6 i 7 de sant Mateu a NitsEstel (Ràdio Estel) del 19 d'octubre

Emili Pacheco
Jesús recomana entrar per la porta estreta. Avui, la secció 5, 6 i 7 de sant Mateu, que presenta el Josep Àngel Colomés, ens alerta dels paranys de la porta ampla.

Què tal Josep Àngel, bona nit

Josep Àngel
Molt bé Emili, bona nit

Emili
El text de l'Evangeli és ben clar: entreu per la porta estreta perquè és ampla la porta i espaiós el camí que mena a la mort, i molts s'hi fiquen. Què ens en podries dir de la porta ampla?

Josep Àngel
M'agrada el teu plantejament Emili perquè de la porta ampla en podem parlar a bastament, no només pel fet que la vida està plena de paranys sinó també per les vegades que caiem en el mateix obstacle.

I és que hi ha tantes proves a la vida... I n'hi ha per tots: pels qui tenen diners, el parany dels vicis. Pels qui no en tenen, el parany de robar. Per tots, el parany de guanyar jornals per mitjans discutibles. Etc.

Seria bo, molt bo, recordar els set pecats capitals que sedueixen en l'espaiós camí de la porta ampla. Què me'n diueu de la ira? I de la peresa? I de la luxúria?
I de l'orgull dels superbiosos? I de l'avarícia per tenir més i més? I de les enveges? I de la gola? Set paranys molt grans, molt amplis, molt seductors, molt temptadors.

Per això queda ben justificat el consell de Jesús: entreu per la porta estreta, perquè és ampla la porta i espaiós el camí que mena a la mort, i molts s'hi fiquen. No és pas una amenaça, però és un consell intel·ligent per tal de no caure indefinidament en aquells errors que sí que ens porten allà on precisament no hi ha pas ni la felicitat ni la vida.

Ara bé, Jesús també defineix com a aspre el camí de la porta estreta, el que mena a la vida. Aspre i dur. Diu que són pocs els qui l'encerten perquè l'aspror o la duresa és un estat amb el qual és difícil conviure. I si no que li haguessin preguntat a la Mare Teresa de Calcuta, que com tants cristians exemplars, va haver de viure aquesta aspror i la seva particular nit fosca.

Però no ens ha de fer por ni la nit fosca ni la duresa de la vida, ens ha de fer por precisament la porta dels vicis, la dels pecats capitals, la de la maldat, ja que Jesús ens diu que hem de témer Aquell que té poder sobre l'ànima, no aquells que tenen poder sobre el cos.

Per això, la maduresa que necessitem, ha d'anar sent fruit d'una ascètica adequada a les pròpies i diverses circumstàncies de la nostra vida.

No podem sucumbir al pecat. Hem de vèncer el pecat, com deia sant Pau, a còpia de bé.

Jesús sempre espera el canvi

Secció "5, 6 i 7 de sant Mateu" al programa NitsEstel de Ràdio Estel del dilluns 5 d'octubre de 2009

Emili

L'arbre bo dóna fruits bons, així ha titulat avui Josep Àngel Colomés la secció 5, 6 i 7 de Sant Mateu.

Cada setmana, a través del Sermó de la muntanya, Jesús ens recorda com hem d'actuar en la nostra vida quotidiana. Avui, Jesús ens parla de l'arbre i els seus fruits.

Bona nit Josep Àngel

Josep Àngel
Bona nit Emili, què tal

Emili
Podríem dir que el Barça actual és fruit d'un arbre bo?

Josep Àngel
Crec que sí, Emili, Josep Guardiola va canviar el xip del Barça, va transmetre transparència, intensitat, esforç, integritat, en un equip, en un arbre, que s'havia anat torçant malgrat ser molt bo. De campions d'Europa a perdre, en alguns aspectes, el to, el joc i, al final, els resultats.

És una bona metàfora el Barça de Guardiola. Si bé Jesús ens parla de què a una persona la podem conèixer pels fruits, també és cert que una persona pot millorar en la seva vida de cada dia encara que, de moment, els seus fruits siguin una mica dubtosos. Pot saber el mateix que ahir però tenir una actitud diferent avui, més constructiva, més positiva, més d'equip, més generosa. Per tant, no podem descartar ningú.

Jesús sempre espera el canvi. Recordem la paràbola del fill pròdig. Malgrat fer-s'ho tot malbé, el Pare espera el fill rebel amb els braços oberts. I és que la misericòrdia de Déu és tan gran que recordar les paraules "lent per al càstig i ric en l'amor" ens aporta consol, molt consol.

A més, també en paraules de Jesús, a vegades, la pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l'edifici.

Per tant, no podem menysprear ningú. Hem de ser pacients, humilment pacients. Qui sap si aquell trapella acaba sent un sant. Qui sap si aquella noia de vida dissoluta acaba sent una santa.

Els camins de Déu són inescrutables i el gran fruit de la persona és aquest camí que va fent durant la vida cap a la santificació. Hem estat cridats a ser sants, irreprensibles als ulls de Déu. Per això, la Verge Maria, que tants fruits ha donat a l'Església, és model i guia.

La mare de Déu, plena de senzillesa, plena d'humilitat, la beneïda entre totes les dones, ens va portar el fruit més beneït, el fruit del Déu fet home: Jesús.

Sí, ja estem al mes d'octubre, el mes del sant Rosari, en què tantes vegades repetim: beneït és el fruit del vostre ventre Jesús.

Si volem donar fruit, doncs, hem de fer com Jesús. Fer-nos humils treballadors de la vinya del Senyor, com per cert va dir Benet XVI el dia que el van fer Papa.

Humils i alegres. Si volem donar fruit hem d'anar vivint aquest procés de conversió permanent que reclama Jesús. Aquest camí de santificació.

I és que com deia St. Cebrià: Qui podria santificar Déu si és Ell mateix que santifica? Però inspirant-nos en aquesta paraula (del Levític) "Sigueu sants, perquè jo sóc sant", demanem que santificats pel Baptisme, perseverem en allò que hem començat a ser. I ho demanem cada dia, perquè rellisquem quotidianament i hem de purificar els nostre pecats amb una santificació constant. Recorrem, doncs, a la pregària perquè aquesta santedat continuï en nosaltres.

Els sants responen a la proposta d'amor exigent de Jesús

Francesc Coll, juntament amb Damià de Molokai (apòstol dels leprosos), Zygmunt Szczesny (bisbe polonès), Rafael Arnáiz (religiós i gran místic del segle XX) i Maria de la Creu Jugan (fundadora de les petites germanes dels pobres) van ser canonitzats aquest diumenge passat.

Tots ells són reflex d'aquest amor exigent de Jesús perquè van haver de superar moltes proves d'amor a Déu i d'amor als altres. Tots ells ho van fer amb l'ajut de Maria, "l'estrella que orienta tot itinerari de santedat", en paraules de Benet XVI.

Us deixo amb la crònica vaticana.

SANTOS RESPONDEN A PROPUESTA DE AMOR EXIGENTE DE CRISTOCIUDAD DEL VATICANO, 11 OCT 2009 (VIS).-Hoy, a las 10,00, el Santo Padre celebró la Eucaristía en la Basílica Vaticana y ha procedido a la canonización de los Beatos: Zygmunt Szczesny Felinski, obispo, fundador de la Congregación de las Hermanas Franciscanas de la Familia de María; Francisco Coll i Guitart, sacerdote de la Orden de los Frailes Predicadores (Dominicos), fundador de la Congregación de las Hermanas Dominicas de la Anunciación de la Bienaventurada Virgen María; Jozef Damiaan De Veuster, sacerdote de la Congregación de los Sagrados Corazones de Jesús y María y de la Adoración Perpetua del Santísimo Sacramento del Altar; Rafael Arnáiz Barón, religioso de la Orden Cisterciense de la Estricta Observancia; Marie de la Croix (Jeanne) Jugan, virgen, fundadora de la Congregación de las Pequeñas Hermanas de los Pobres.Concelebraron con el Papa 7 cardenales, 9 arzobispos, 14 obispos y 20 presbíteros. Entre los 50 concelebrantes, se encontraban los obispos de las causas de canonización: cardenal Godfried Danneels, arzobispo de Mechelen-Brussel (Bélgica); arzobispo Kazimierz Nycz, de Varsovia (Polonia); arzobispo Pierre D'Ornellas, de Rennes (Francia); obispo Román Casanova Casanova, de Vic (España) y obispo Ignacio José Munilla Aguirre, de Palencia (España)En su homilía, el Santo Padre explicó a grandes rasgos la personalidad y los motivos de la santidad de los cinco beatos."Ven y sígueme". He aquí la vocación cristiana que brota de una propuesta de amor del Señor, y que puede cumplirse sólo gracias a una respuesta nuestra de amor", dijo el Papa. "Los santos acogen esta invitación exigente. (...) Su perfección, en la lógica de la fe a veces humanamente incomprensible, consiste en no ser el centro de sí mismos, sino en escoger el ir contracorriente viviendo según el Evangelio. Así han hecho los cinco santos que hoy, con gran alegría, se presentan a la veneración de la Iglesia universal: Zygmunt Szczesny Felinski, Francisco Coll i Guitart, Jozef Damiaan de Veuster, Rafael Arnáiz Barón y Marie de la Croix (Jeanne) Jugan".Zygmunt Szczesny Felinski, arzobispo de Varsovia, explicó el Santo Padre, fue "un gran testigo de la fe y de la caridad pastoral en tiempos muy difíciles para la nación y para la Iglesia en Polonia. (...) Antes de la insurrección de enero de 1863 contra la anexión rusa, puso en guardia al pueblo sobre el inútil esparcimiento de sangre. Pero cuando estalló la revuelta y empezaron las represiones, defendió valientemente a los oprimidos. Por orden del zar ruso pasó veinte años de exilio en Jaroslaw, en el Volga, sin poder regresar jamás a su diócesis. En cada situación conservó firmemente la confianza en la Divina Providencia".La pasión de San Francisco Coll era "predicar, en gran parte, de manera itinerante y siguiendo la forma de misiones populares con el fin de anunciar y reavivar por pueblos y ciudades de Cataluña la Palabra de Dios, ayudando así a las gentes al encuentro profundo con Èl. (...) Su actividad evangelizadora incluía una gran entrega al sacramento de la Reconciliación, un énfasis destacado en la Eucaristía y una insistencia constante en la oración".La actividad misionera de Jozef De Veuster, el "Padre Damián", "alcanza su cumbre en la caridad. No sin miedo y repugnancia, eligió ir a la Isla de Molokai para ponerse al servicio de los leprosos que allí se encontraban, abandonados por todos; y de esta forma se expuso a la enfermedad que ellos sufrían. (...) El servidor de la Palabra se convirtió así en un servidor que sufrió, leproso con los leprosos, durante los últimos cuatro años de su vida. (..) San Damián nos lleva a elegir los buenos combates, no los que llevan a la división, sino los que unen. Nos invita a abrir los ojos a las lepras que desfiguran la humanidad de nuestros hermanos y reclaman todavía hoy, más que nuestra generosidad, la caridad de nuestra presencia servicial".Rafael Arnáiz "dijo sí a la propuesta de seguir a Jesús, de manera inmediata y decidida, sin límites ni condiciones. (...) El Hermano Rafael, aún cercano a nosotros, nos sigue ofreciendo con su ejemplo y sus obras un recorrido atractivo, especialmente para los jóvenes que no se conforman con poco, sino que aspiran a la plena verdad"."Por su obra admirable al servicio de las personas ancianas más necesitadas, santa Marie de la Croix es también un faro para guiar a nuestras sociedades, que deben redescubrir el lugar y la aportación única de este periodo de la vida", subrayó el pontífice. "Su carisma sigue siendo actual, puesto que muchas personas ancianas sufren múltiples condiciones de pobreza y soledad, a veces, incluso abandonadas por sus familias. Que santa Jeanne Jugan sea para las personas ancianas una fuente viva de esperanza y para las personas que generosamente se ponen a su servicio, un estímulo potente para proseguir y desarrollar su obra!".Benedicto XVI concluyó su homilía invitando a todos "a dejarse atraer por los ejemplos luminosos de estos santos, a dejarse guiar por sus enseñanzas para que toda nuestra existencia se transforme en un cántico de alabanza al amor de Dios."

Tucristo.com: el Youtube catòlic

TuCristo.com és el Youtube catòlic. Impulsat per joves laics de Nova York el 2007, ja té vídeos amb més de 2 milions de visites. Un exemple és aquest, titulat "Déu i la depressió" (Dios y la depresión).

Per què Anthony Flew va deixar de ser ateu?

Anthony Flew, filòsof, que va passar de l'ateisme a creure en l'existència de Déu. Per què un home que ha defensat teòricament molt abans que Richard Dawkins la no existència de Déu, ara escriu el contrari?

Descobrim-ho en aquesta interessant entrevista a Protestante digital

La `conversión´ de Flew, el amigo ateo de C.S. Lewis

Entrevista con Anthony Flew. Durante los últimos cincuenta años, el ateo más famoso del mundo ha sido Anthony Flew. Mucho antes de que Richard Dawkins comenzara a atacar a la religión, Flew era el portavoz de los no creyentes, pero ahora Flew es el más famoso converso del mundo.

En 1966 escribió su obra God and phylosophy (“Dios y la filosofía”) y en 1984 The presumption of atheism (“La presunción de ateísmo”). En ambas mantuvo una postura “evidencialista” según la cual debe presuponerse el ateísmo hasta que no se presenten evidencias de lo contrario. No obstante, éste ha parecido ser recientemente el caso, a juzgar por su último trabajo There is God (“Hay Dios”), que Flew considera su última palabra sobre el tema. “Debo decir –declara- que el viaje de mi descubrimiento de lo divino ha sido hasta ahora un peregrinaje de la razón. He seguido el argumento hasta donde me ha conducido”. Aquí ofrecemos para el público de lengua española la traducción de la entrevista realizada por el Dr. Benjamín Wiker para www.tothesource.org.

Anthony Flew, londinense nacido en 1923, es hijo de un ministro metodista. Mientras se graduaba asistió regularmente a las tertulias organizadas por C. S. Lewis en su denominado “Club Socrático” pero, sin embargo, no se dejó seducir por los argumentos de Lewis a favor de la existencia de Dios y expuestos en su obra Mere christianity. Durante la Segunda Guerra Mundial estudió japonés en la Escuela de Estudios Orientales y Africanos de la Universidad de Londres y fue oficial de inteligencia en la RAF. Ha sido profesor de filosofía en la Universidad de Aberdeen y en la de Keele, en esta última durante veinte años. Entre 1973 y 1983 fue profesor de filosofía en la Universidad de Reading y, después de jubilarse, ha sido profesor a tiempo parcial en la Universidad de York, en Toronto, Canadá.

Benjamín Wiker: Usted dice en Hay Dios que “es posible que nadie esté más sorprendido que yo de que mis investigaciones acerca de lo divino hayan pasado, después de todos estos años, desde la negación al descubrimiento”. Los demás pueden también estar muy sorprendidos, quizá tanto más cuanto que el final parece ser muy repentino. Pero en Hay Dios encontramos que en realidad ha sido un proceso muy gradual, una “migración de dos décadas”, como usted dice. Dios fue la conclusión de un argumento bastante largo. Pero ¿no hubo en esa argumentación un punto en el que usted se encontró bruscamente sorprendido al darse cuenta de que, después de todo, “hay Dios”? En algún sentido, ¿”escuchó usted una voz” dentro de la misma evidencia que decía “me oyes ahora”?

Anthony Flew: Había dos factores en especial que fueron decisivos. Uno fue mi creciente empatía con la idea de Einstein y de otros científicos notables de que tenía que haber una Inteligencia detrás de la complejidad integrada del universo físico. El segundo era mi propia idea de que la complejidad integrada de la vida misma –que es mucho más compleja que el universo físico- solo puede ser explicada en términos de una fuente inteligente. Creo que el origen de la vida y de la reproducción sencillamente no pueden ser explicados desde una perspectiva biológica, a pesar de los numerosos esfuerzos para hacerlo. Con cada año que pasa, cuanto más descubrimos de la riqueza y de la inteligencia inherente a la vida, menos posible parece que una sopa química pueda generar por arte de magia el código genético. Se me hizo palpable que la diferencia entre la vida y la no-vida era ontológica y no química. La mejor confirmación de este abismo radical es el cómico esfuerzo de Richard Dawkins para aducir en El espejismo de Dios que el origen de la vida puede atribuirse a un “azar afortunado”. Si este es el mejor argumento que se tiene, entonces el asunto queda zanjado. No, no escuché ninguna voz. Fue la evidencia misma la que me condujo a esta conclusión.

Wiker: Usted es famoso por argumentar a favor de una presunción de ateísmo, es decir, dados los argumentos a favor y en contra de la existencia de Dios, el peso de la prueba cae en el campo de los teístas. Dado que usted cree que sigue a la evidencia hasta donde ésta le conduce, y le lleva hasta el teísmo, parece que ahora las cosas van justo al contrario, de manera que la carga de la prueba cae en el campo de los ateos. Debe probarse que Dios no existe. ¿Qué piensa usted de esto?

Flew: He destacado en mi libro que algunos filósofos ciertamente han aducido que en el pasado la carga de la prueba estaba en el campo de los ateos. Creo que los orígenes de las leyes de la naturaleza, de la vida y del universo señalan claramente a una fuente inteligente. La carga de la prueba recae sobre los que argumentan lo contrario.

Wiker: Como prueba, usted cita la mayoría de la ciencia reciente, sin embargo usted subraya que su descubrimiento de lo divino no llegó a través de “experimentos y ecuaciones” sino más bien “a través de un descubrimiento de las estructuras que desvelan el mapa”. ¿Puede explicar esto? ¿Significa que la evidencia que le llevó hasta Dios no es verdaderamente, en esencia, científica?

Flew: Fue la evidencia empírica, la evidencia descubierta a través de las ciencias. Pero fue una deducción filosófica extraída de la evidencia. Los científicos como tales no pueden hacer esta clase de inferencias filosóficas. Tienen que hablar como filósofos cuando estudian las implicaciones filosóficas de la evidencia empírica.

Wiker: Obviamente, usted conoce la avalancha de libros recientes escritos por ateos como Richard Dawkins y Christopher Hitchens. Ellos creen que los que creen en Dios viven en el pasado. Pero usted parece afirmar educadamente que son ellos los que viven en el pasado, en tanto que la última evidencia científica tiende –o incluso quizás demuestra- fuertemente hacia una conclusión teísta. ¿Es una descripción justa de su posición?

Flew: Ciertamente. Añadiría que Dawkins es selectivo hasta llegar a ser deshonesto cuando cita las opiniones de los científicos acerca de las implicaciones filosóficas de los datos científicos. Dos filósofos de renombre, un agnóstico (Anthony Kenny) y un teísta (Nagel), han señalado recientemente que Dawkins no aborda tres cuestiones principales para plantear racionalmente la cuestión de Dios. Tal y como sucede, estas son las mismas cuestiones que me han conducido a aceptar la existencia de Dios: las leyes de la naturaleza, la vida y su organización teleológica y la existencia del Universo.

Wiker: Usted señala que la existencia de Dios y la existencia del Mal son realmente dos cuestiones diferentes, que necesitan por tanto dos investigaciones separadas. Pero en la literatura popular –incluso en gran parte de la literatura filosófica- las dos cuestiones aparecen con frecuencia mezcladas. Entre los teístas especialmente, se presume que la no existencia de Dios se sigue de la existencia del Mal. ¿Cuál es el peligro de tal inferencia? ¿Cómo respondería usted ahora en calidad de teísta?

Flew: Debo dejar claro que soy un deísta. Aunque yo no acepto ningún tipo de revelación divina, me encantaría estudiarla (y seguir haciéndolo en el caso del cristianismo). Para el deísta, la existencia del mal no supone ningún problema porque el Dios deísta no interviene en los asuntos del mundo. Lógicamente, el teísta religioso puede volverse hacia la defensa de la voluntad libre (de hecho, soy el primero que acuñó la expresión defensa de la libre voluntad). Otro cambio relativamente reciente en mis opiniones filosóficas es mi afirmación de la libre voluntad.

Wiker: Según Hay Dios usted no es lo que podría llamarse un “teísta débil”, es decir, las pruebas no le llevaron meramente a aceptar que hay una “causa” de la Naturaleza, sino a “aceptar la existencia de un ser auto-existente, inmutable, inmaterial, omnipotente y omnisciente”. ¿Está usted lejos de aceptar que este ser es una persona y no un conjunto de características, por precisas que estas puedan ser? Estoy pensando en la afirmación de C. S. Lewis de que un acontecimiento crítico para él, a la hora de aceptar el cristianismo, fue percatarse de que Dios no era un “lugar” –un conjunto de características, como un paisaje- sino una persona.

Flew: Yo acepto el Dios de Aristóteles, que comparte todos los atributos que usted cita. Como Lewis, creo que Dios es una persona, pero no el tipo de persona con el que se puede conversar. Es el ser último, el Creador del Universo.

Wiker: Piensa usted escribir otro libro después de Hay Dios?

Flew: Como digo al principio del libro, este es mi voluntad última y mi testamento.

Déu ens prova com a Abraham

Déu ens posa a prova com a Abraham. És així de clar. No hi ha persona que no passi per proves més o menys difícils en la seva vida.

Avui, a la litúrgia breu de les hores, Judit ens parla de les proves que passem tot dient:

Déu els va provar amb foc per escrutar els seus cors. I a nosaltres, tampoc no ens vol castigar. Quan el Senyor assota els qui s'acosten a ell, ho fa per corregir-los.

Corregir-nos, heus aquí el sentit de tota prova. Una forma de purificar-nos, de veure si la nostra fe és o no és. L'exemple d'Abraham il·lustra perfectament el tipus de proves que pot ser que ens toquin passar: proves sorprenents, dures, estranyes...

Però humilment les hem de superar. Amb l'ajut de Déu és possible.

Feliços els pobres i els que tenen el necessari

Què en treu la persona de guanyar el món si perd la seva ànima? Què en treu el ric de tenir riqueses si després de la mort les deixa i quan les té l'esclavitzen?

Avui en l'Evangeli se'ns parlava del ric que demanava a Jesús què havia de fer per aconseguir la vida eterna. Ell era ric i bo, però desitjava alguna cosa més i Jesús li proposa deixar-ho tot pel Regne de Déu. Ell, trist, se'n va anar. Per tant, de res no li servia la riquesa i el seu bon comportament si traïa la seva vocació.

Per altra banda, l'amor de Déu és tan gran que de petites coses en fa grans exemples de santedat. Avui han fet sants nous a Roma. Ells, feliços pobres en l'esperit, són miralls, no perquè els copiem sinó perquè seguim el seu esperit d'amor a Déu i als altres segons les nostres circumstàncies. A més del nostrat Sant Francesc Coll, un altre sant fet avui ha estat Rafael Arnáiz (a la foto).

La pregària i els sagraments muralla contra les temptacions del Maligne

Un cant final diu així: vivim Senyor segons la vostra paraula.

Ens hem de banyar de l'aigua divina. Per a fer-ho, res millor que la pregària que no cessa, la que és constant i indefallent. La pregària, començant per la missa, passant per la litúrgia de les hores, el Rosari i acabant per la més senzilla de les nostres oracions és font i remei contra les temptacions del Maligne.

Jesús adverteix de greus perills a l'Evangeli d'avui:

L'esperit maligne, quan surt d'un home, vaga pels llocs erms buscant repòs. I com que no en troba, es diu: ‘Me'n tornaré a casa meva, d'on he sortit’. Hi arriba i la troba escombrada i endreçada. Llavors se'n va a buscar altres set esperits pitjors que ell, entren en aquell home i s'hi queden. Al final, l'estat d'aquell home és pitjor que abans.

L'única manera de lluitar contra aquest esperit Maligne sempre a punt de tornar és la pregària. Sinó, qui se'n deslliura, pot ser, que quan aquest torni, el faci pitjor que abans. Per això, Jesús és el mur que protegeix la nostra vida i la Mare de Déu, la nostra protectora.

Els perills de les temptacions són molts, per tant, també han de ser moltes les nostres pregàries. Els sants, i també Jesús, passaven llargues estones pregant. Era l'única manera de convertir les temptacions en fidel testimoni a Déu.

Contra el Maligne, pregària constant i indefallent. Ja que, si bé som febles en nosaltres, podem som forts en el Senyor.

Reconversió

Joan Majó parla d'economia en la contraportada d'El Periódico d'avui. Explica que els moviments van per una reconversió, més llarga que no pas una recuperació. Recuperar-se seria tornar al model anterior. Reconvertir-se, passar a un nou.

En la nostra vida, quan passem una crisi, també tenim aquestes dues opcions: recuperar-nos, tornar al nostre model anterior, o reconvertir-nos, passar a un nou model. Recuperar-se és bo quan es portava una línia sostenible, reconvertir-se cal quan el que féiem abans de la crisi era insostenible.

Reconvertir-se porta més temps però moltes vegades és la gran solució ja que millora l'estat anterior i ens ajuda a progressar.

Us deixo amb una cançó d'Anthony Santos, un cantant de Bachata que parla dels molts canvis que hi ha en el món ara. La cançó es diu "Muchos cambios en el mundo" i ens anima a "predicar que encara hi ha llum" en referència a la reconversió de molts, inclòs ell (sembla), cap al cristianisme. "Yo creo más en Dios que cualquier otra persona..." deia en una entrevista. En fi, la cançó que podem escoltar no és seva però segons he llegit li ve com anell al dit. Parla, sens dubte, de reconversió.


Sant Antoni M. Claret: on predica el P. Coll, a mi ja no em queda què fer

Trobem a la biografia de la beatificació del P. Francesc Coll, les paraules de sant Antoni M. Claret, company de predicació i també missioner apostòlic:

"On jo predico, encara hi pot anar el P. Coll a afegir alguna cosa; però on predica ell, a mi ja no em queda res més a fer"

És espectacular el s. XIX quant a sants catalans: Joaquima de Vedruna, Antoni M. Claret, Francesc Coll... Ells van testimoniar l'evangeli a un segle ben complex amb amor, pobresa, bondat i esperança.

Sant Francesc Coll en català

(text del Vaticà preparat per la canonització de l'11 d'octubre de 2009 que apareix en castellà, català, italià, portuguès, francès i anglès)

FRANCESC COLL I GUITART, fundador de les Germanes Dominiques de l'Anunciata, va néixer a Gombrèn, diòcesis de Vic i província de Girona, a Espanya, el 18 de maig de 1812. El 19 del mateix mes i any fou batejat.

Vocació

Des de la infància es va sentir inclinat al sacerdoci i, amb vista a la seva preparació, es va incorporar al seminari de la capital de la seva diòcesi el 1823, on va cursar estudis humanístics i el trienni filosòfic. El 1830 va ingressar a l'Orde de Sant Domènec en el convent de l'Anunciació de Girona. Després de l'any de noviciat, a l'octubre de 1831, va fer la seva professió religiosa fins a la mort. Es va lliurar a l'estudi de la teologia i va rebre les ordes sagrades fins al diaconat inclusivament.

Frare exclaustrat

A l'agost de 1835, amb els seus germans de comunitat, es va veure obligat a abandonar el convent de Girona a causa de les lleis que perseguien els religiosos a España.

Va viure heroicament la seva consagració religiosa en qualitat de frare exclaustrat, ja que al llarg de la seva vida no va ser possible restaurar cap convent de frares de l'Orde de Predicadors en el territori de la Província d'Aragó a la qual pertanyia.

Ordenat sacerdot a Solsona, com Sant Antoni M. Claret
Va rebre el presbiterat a Solsona el 28 de maig de 1836 i, comprovant que no s'autoritzava la reobertura dels convents, d'acord amb els superiors, va oferir els seus serveis ministerials al Bisbe de Vic. Aquest el va enviar primer com coadjutor a la parròquia d'Artés i, poc després, al desembre de 1839, a la de Moià.

El seu carisma
Des del començament del seu lliurament al ministeri va assumir tasques que anaven més enllà de les estrictament parroquials. El zel que el devorava el va salvar de la inèrcia de l'exclaustració. En un principi va formar part de la «Germanor Apostòlica » que va promoure Sant Antoni M. Claret, i es va dedicar a predicar exercicis espirituals i missions populars. L'any 1848 va rebre el títol de «Missioner Apostòlic ». Diversos Prelats el van cridar a les seves diòcesis perquè realitzés una predicació missionera, que en temps de freqüents guerres civils va ser pacificadora. El seu nom es va fer popular i venerat per les diferents comarques de Catalunya.

Es va valer del Rosari per revifar la fe
Arreu reclamaven la seva predicació evangèlica orientada a revifar la fe del Poble de Déu i a aconseguir que els allunyats retornessin a les pràctiques religioses. Es va valer, d'una manera especial, del Rosari, que va propagar entre la gent dels pobles i ciutats per mitjà de la renovació de confraries, l'establiment del « Rosari Perpetu» al que s'allistaven milers de persones, d'instruccions dirigides als fidels perquè meditessin amb fruit els seus misteris.

Amb vista a aquest mateix objecte va publicar petits llibres, titulats «La hermosa Rosa» i « L'escala del Cel », dels quals es van fer diverses edicions amb gran nombre d'exemplars en cadascuna d'elles, i els distribuïa abundantment en les missions. Predicava cada any la quaresma i els mesos de maig i octubre en honor de Maria, la mare de Déu, en nuclis urbans importants com Barcelona, Lleida, Vic, Girona, Solsona, Manresa, Igualada, Tremp, Agramunt, Balaguer...

Fundador per combatre la ignorància religiosa
Al comprovar la ignorància religiosa i la manca de correspondència a les normes de la vida cristiana per part dels batejats, el 15 d'agost de 1856 fundà la Congregació de les Germanes Dominiques de l'Anunciata, per a la santificació dels seus membres i l'educació cristiana de la infància i de la joventut, molt afectada per l'abandó i la ignorància religiosa.

Avui es troba estesa, no només per Europa, sinó també per Amèrica, Àfrica i Àsia.

Gran predicador, sofrí dolor els últims anys de la seva vida per una malaltia

Es pot ben dir que fins el final de la seva vida va predicar particularment per mitjà d'exercicis espirituals dirigits a sacerdots i religioses, missions populars, quaresmes, novenaris i altres maneres d'evangelització.
Els cinc últims anys però, es va veure afectat per una progressiva malaltia d'apoplexia i consegüent ceguesa, que se li va declarar el mateix dia que els Bisbes del món catòlic es reunien a Roma per iniciar els treballs del Concili Vaticà I.
Va morir santament a Vic el 2 d'abril de 1875.

Beatificació

Va ser beatificat pel servent de Déu Juan Pau II el 29 d'abril de 1979.

La joia de la fe i l'educació de les noves generacions

(15-1-2007)
Aquestes setmanes, en el full diocesà de Solsona, hi trobem fragments del discurs del papa "La joia de la fe i l'educació de les noves generacions" (6 de juny del 2006). En un determinat moment diu:

"Existeix, però, un espai privilegiat en el qual aquest trobament es realitza en la manera més directa, es consolida i s’aprofundeix, i pot així realment amarar i caracteritzar tota l’existència: aquest espai és la pregària."

Parla del trobament amb Déu. I quina és la millor hora per trobar l’Etern? Quan se'ns fa més present? Doncs durant la missa, l'Eucaristia. "Eucaristia" vol dir acció de gràcies. I de mercès n’hem de donar sovint. Per què? Doncs perquè Jesús així ens ho va ensenyar. Ell pregava i sempre que ho feia donava gràcies.

Imaginem que pel que sigui ens fan fora del nostre país i ens trobem en un paratge desconegut. Allí no trobem ni pau ni tranquil·litat. Tothom ens és nou i gairebé ningú no se’ns acosta. Gairebé no sabem què menjar. Malvivim. Però en un moment donat ve algú i ens diu: pots venir amb mi. A casa meva no et faltarà de res. Llavors nosaltres hi anem i com que estem molt contents volem donar gràcies al senyor de la casa i a la seva família. Decidim que ho farem cada diumenge, aprofitant que és el dia que reposem. I pensem que aquest agraïment l’hem de fer bé, amb joia: farem uns petits presents, oferirem el nostre treball, farem peticions perquè no tot és perfecte (vaja, que també necessitem ajuda i potser algú del nostre entorn està malalt i volem compartir-ho amb Ell), demanarem perdó perquè l’altre dia per mandra no vam fer aquell encàrrec... I ell, que també està feliç que nosaltres ho estiguem i compartim amb ell les nostres penes i alegries, ens ofereix un banquet, el millor, el més generós que mai no s'hagi vist.

No és una cosa semblant l'Eucaristia? Jesús ens ha donat i promès la vida. I a més ha compartit amb nosaltres no només el seu bé etern, sinó que també s'ha volgut fer home per compartir el nostre mal. No el pecat, però sí el dolor. I és que la joia de la fe ens porta, ens ha de portar, cap Déu i cap als altres amb un esperit d'agraïment i de servei, de pau i d'amor. No podem desaprofitar la nostra oportunitat. Cada dia se’ns en presenta una de nova.

La integritat va renyida amb la doble vida

Jesús de cap manera no volia la hipocresia, la volia lluny de la persona. La hipocresia fereix doblement: per una banda hi ha una part d'engany, per altra, de manipulació. La integritat va renyida amb la doble vida. No es pot ser autènticament feliç amagant certs aspectes de la nostra vida.

Gràcies a Déu, però, tenim mètodes de rectificar. Jesús, a través de l'Església ens ha regalat el sagrament de la confessió. El perdó dels pecats, reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb Déu, és una sensació gran, molt gran, perquè ens allunyem de l'esclavitud del pecat i accedim novament a la llibertat.

Tots tenim punts dèbils però si hi sabem fer front, si amb confiança ens tornem a encaminar, som capaços, de nou, d'encarar la nostra vida amb garanties d'estimar de veritat. En la confessió, ens desprenem de l'home vell i accedim novament a l'home nou.

Res més bonic que una persona transparent, humil, servicial, que pensa el que diu i fa el que diu. Malament quan ens traïm a nosaltres mateixos i fem el que no diem. La clau està en posar en sintonia la teoria i la pràctica, el dir i el fer, el fer, ni més ni menys que la voluntat de Déu.

Un amic que treballa en un centre de salut mental em deia que la hipòtesi que tenen de la malaltia mental és la següent: la malaltia és la conseqüència de petits enganys repetits en el temps que es fa un mateix. És a dir, sabent que estem fent malament una cosa, l'anem fent i repetint. Per això, arriba el punt que ja no ens podem comprendre. Som esclaus d'allò i no som amos de nosaltres mateixos. D'aquí la necessitat d'algú que ens comprengui. D'aquí la necessitat de molta gent de confessar-se i de reconciliar-se amb Déu i amb els altres.

No tinguem por de confessar-nos. La confessió és el consol i el primer pas cap a una vida plena, cap a una nova vida plena de sentit on concorden, novament, el nostre dir i el nostre fer, exactament com vol Jesús.

Secció 5, 6 i 7 de sant Mateu al Nits estel del 28 de setembre de 2009. Cada dilluns a les 10 menys 5 minuts del vespre a Ràdio Estel

Francesc Coll sant d'aquí a 8 dies

El fundador de les Dominiques de l'Anunciata, el P. Francesc Coll (1812-1875), serà declarat sant el diumenge 11 d'octubre de 2009.

Crida l'atenció, en molts sants, els sofriments passats durant la seva infantesa i joventut. Francesc Coll era el petit de 15 germans. El seu pare morí quan tan sols tenia 4 anys. La seva mare quan en tenia només 15.

Per altra banda, el jove missioner va entrar en contacte amb Sant Antoni M. Claret i es va convertir en missioner apostòlic. El P. Coll tenia grans dots de predicador que eren ratificats per un estil de vida pobre i humil, atent a les necessitats dels sofrents. D'aquí l'eficàcia de les seves paraules, posant en sintonia allò que explica Jesús en l'evangeli de sant Mateu quan ens diu que cal que concordi el nostre dir amb el nostre fer.

El 1856 va fundar una obra que més de 150 anys després, perdura: les Germanes Dominiques de l'Anunciata. Amb mitjans molt humils la casa es va estendre de manera formidable amb més de 50 cases arreu de Catalunya l'any de la mort del fundador, el 1875. Més tard, les Dominiques de l'anunciata es van escampar pel món. Van arribar a l'Argentina el 1908 i a altres nacions d’Amèrica del Sud i Central, a Àfrica i a les Filipines. És impressionant veure com la fe mou muntanyes i crea aquests moviments amb tants pocs mitjans.La fe de Francesc Coll és un exemple per a tots els cristians. És un exemple per a Catalunya i els catalans. És un signe de què, en temps difícils, en temps de crisis, sempre sorgeixen els canvis perquè l'Església es renovi de forma adequada sent exemple i no escàndol.Francesc Coll també va experimentar el dolor en els darrers anys de la seva vida. Diversos atacs de feridura el van conduir a la mort o, millor dit, a la vida, des d'on ara ell ens il·lumina amb el seu exemple de vida. El podem tenir com a fidel intercessor.Sant Francesc Coll, pregueu per nosaltres.

Pregar els uns pels altres

Fa pocs dies, tot llegint un llibre de Josep M. Ballarín titulat Les benaurances. Santa Teresina em vaig trobar amb una frase que em va sonar molt actual. Tot parlant de santa Teresina, Ballarín diu que ella “...també comprèn els perills que hi ha al món per als sacerdots i es recorda que un dels motius de la vida de les carmelites és de pregar per ells”. I si n’hi ha de perills...

Santa Teresina de Lisieux comprèn un paper molt important de les monges, pregar pels capellans. Però aquest paper no l’hem de tenir també els laics?

Crec que la pregària és una font de pau, de perdó i d’amor precisament perquè Jesucrist no vol que aquell que ha comès una errada sigui condemnat sinó salvat. Per això ell va venir. I davant d’aquest món tots necessitem la pregària, la dels uns pels altres. Estem en un món on aparentment tenim les necessitats materials cobertes però a vegades ens trobem infeliços, trobem a faltar alguna cosa, tenim com un buit i potser a vegades volem saciar-lo amb coses que no en tenim mai prou.

Recordeu aquell Evangeli de Jesús i la samaritana? Està al capítol 4 de l’Evangeli de sant Joan, us el recomano. Jesús diu a la samaritana “Tots els qui beuen d’aquesta aigua tornen a tenir set. Però el que begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà la vida eterna”. Jo crec que ens passa una mica això, busquem l’aigua de la felicitat però segons quina aigua és, sempre en necessitem més, i més, i més, mai no quedem saciats. I llàstima que a vegades n’estiguem tan apartats d’aquesta aigua de la qual ens parla Jesús, perquè és ben cert que sacia.

I aquesta aigua que sacia s’ha de cultivar des de dins, penso jo, amb la pregària. Sí, a vegades els cristians, quan preguem som interessats, i no acabem de fer-ho prou com ho hauríem de fer, però penso que especialment en els moments que preguem pels altres, estem tenint un desig de què vagin bé les coses als altres i això és important. És un desig bo, és aquesta fraternitat que Jesús vol pels homes i que tots, des d’algun racó o altre del nostre cor, anhelem. És el que Jesús va predicar i sobretot testimoniar.

16-7-2003

Superar les proves

Avui ha iniciat temporada Ràdio Estel i, amb ella, el nou programa de vespre amb l'Emili Pacheco i la Mercè Raga "Nits estel" -de dilluns a divendres de 20:30 a 22:30-. Servidor té l'oportunitat d'una secció anomenada "5, 6 i 7 de sant Mateu" que avui s'ha desenvolupat així:

Emili Pacheco: En la secció 5, 6 i 7 de Sant Mateu Josep Àngel Colomés reflexionarà sobre un text important de l'Evangeli ja que es tracta ni més ni menys que del Sermó de la muntanya. Són uns capítols importants que comencen per les benaurances i acaben amb la metàfora de la casa sobre fonament. Aquests capítols van impactar a Ghandi i a molta més gent perquè proposen un model de vida molt diferent al que a vegades la societat ens proposa. Josep Àngel Colomés ens desgranarà tot plegat del capítol 7 cap al 5, en una secció que, creiem, serà per a tots interessant, perquè hi veurem reflectida la nostra vida.

Bona nit Josep Àngel

JA Colomés: Bona nit Emili

Emili: Avui començarem parlant del contrast que ens proposa Jesús.

JA Colomés: Jesús ens diu que si fem cas de les seves paraules serem com l'home que basteix la seva casa fonamentant-la damunt la roca. Ni la pluja, ni les torrentades ni la força del vent poden contra aquesta casa. En canvi, si escoltem les paraules de Jesús però no en fem cas, som com l'home que basteix la casa damunt la sorra. A la que plou i vénen les torrentades la casa s'ensorra.

On passem? Escoltem les paraules de Jesús i en fem cas? O anem a la nostra? Som capaços de rectificar? Fer cas de Jesús vol dir plantar cara a les adversitats, a les contrarietats, als errors, reaccionant amb els mateixos sentiments de Jesús, aplicant les virtuts conegudes i superant les proves.

Qui sap superar les proves té la seva casa assentada sobre la roca. Qui encara no sap superar les proves ha de rectificar ràpidament i canviar de lloc. Deixar el bastiment sobre la sorra i posar el bastiment sobre la roca. No pot quedar-se en el mal ambient, en els llocs negatius, en els indrets que fan mal. Cal canviar de lloc, buidar-se d'allò dolent i passar a allò sublim.

Per això Jesús adverteix que cal escoltar les seves paraules i actuar en conseqüència. No només escoltar les paraules i quan hi ha una mala influència passar-nos a fer el contrari del que diu Jesús.

Jesús ens exhorta a ser forts i a acudir a Ell per assentar-nos en els valors sòlids, deixant cada vegada més lluny els líquids.

Rosari

Per què resar el Rosari? Tantes vegades m'hi he trobat resant-lo que respondre el perquè és ben senzill. El Rosari no és una reliquia del passat, és una pregària ben actual i que ens ajuda a meditar l'Evangeli i contrastar-lo amb la nostra vida.

El Rosari és:
+ Una pregària que uneix a les famílies.

+ Una oportunitat d'aprofundir en els misteris de la fe.

+ Un contrastar el goig, el dolor, la glòria de Jesús amb el que nosaltres ens passa i ens passarà.

Pregària senzillaÉs fàcil resar el Rosari. Sabem el Parenostre, sabem l'Avemaria i les anem repetint. No és un mer repetir, mentre repetim l'oració, tenim l'oportunitat:

+ De repassar i millorar la nostra vida
+ De recordar-nos dels que sofreixen i estar amb ells espiritualment
+ D'alegrar-nos del goig d'aquells que els van les coses bé

Quina pregària el Rosari! Si les famílies d'avui el tinguéssim més en compte i el preguéssim junts i units penso que aniríem millor.

Com aconseguir el domini propi?

Dominar-se a un mateix esdevé a vegades molt difícil. Un vici, una debilitat, pot convertir-se en l'enemic número 1 de nosaltres mateixos.

No és fàcil dominar-se. Podríem dir que tothom té una debilitat o una creu a corregir. El que sí que està clar és que hi ha persones que poden dominar-se i d'altres que no. Entre les que no, moltes, voldrien corregir-se per ser més lliures.

La llibertat no és només escollir entre una cosa o una altra, és no sentir-se esclau. Si algú, esclau d'alguna cosa, davant la possibilitat de fer-la o no, decideix fer-la, no és lliure gens ni mica. Per tant, la llibertat és més que fer o no fer alguna cosa.

Per aconseguir el domini propi calen dues coses: la primera, tenir per objectiu primordial superar l'esclavitud que es té; la segona, posar tots els mitjans que es tenen a l'abast per evitar l'esclavitud.

Cal pensar que una debilitat pot condicionar-nos. Per culpa d'un vici podem perdre tot o bona part de tot allò bo que tenim.

Passar del cercle viciós al cercle virtuós implica canviar hàbits, evitar amb força l'entorn que propicia caure en l'error, tenir una mentalitat optimista i no rendir-se. Per guanyar cal aixecar-se moltes vegades. Millor dit, sempre.

Per ser feliç cal ser lliure. I la llibertat és la voluntat dirigida cap al bé. Cap al bé comú i propi.

Minoria absoluta, NITSestel i l'Emili Pacheco

Les ràdios estan començant les seves respectives temporades. No n'estic pas moltíssim al corrent però el cert és que conec dos canvis que em semblen curiosos i interessants al mateix temps: desapareix de la graella de RAC-1 Minoria absoluta, un programa que ha ajudat molt al dial a poder ser la número 1 de Catalunya. Em sembla que el Toni Soler ha tingut molta imaginació juntament amb els seus companys i ara, ignoro què farà. De moment ha deixat una petjada important.

La novetat, per altra banda, és la presència de l'Emili Pacheco a Ràdio Estel conduint el programa de dues hores NITSestel que s'iniciarà el pròxim 21 de setembre. A l'Emili el coneixem del Paraules de vida de Catalunya Ràdio i de d'altres programes a Ràdio Estel. Ara tindrà el seu programa de dues hores i em sembla que farà pujar considerablement l'audiència de l'emissora.

Molts ànims Emili i a tot l'equip del programa!

www.aulafacil.com: una bona eina per progressar

La pàgina http://www.aulafacil.com/ ofereix una gran quantitat de cursos gratuïts. Ara més que mai, on tantes persones es veuen abocades a l'atur, pot ser una gran oportunitat d'autoformació. Hi ha cursos en molts aspectes, que ens poden enriquir molt mentalment i que ens poden ajudar a ser més fort de cara a poder-nos guanyar la vida dignament.

Penso que eines com aquesta pàgina, o llibres que ens puguin inspirar, val la pena valorar-los i aprofitar-los. No podem ser conformistes, hem de progressar per ser millors professionals, per estar més ben preparats.

L'entusiasme de confiar

Confiar avui en dia sembla que no pugui ser, però sense confiança no podem ser plenament feliços. La por al futur, la por a què els altres no es portaran com esperem, el desencís per les frustracions, són motius de desconfiança, però... sense confiança no crec pas hi pugui haver felicitat integral i pau benestant.

És magnífic l'evangeli de Sant Mateu (capítol 6) quan Jesús ens parla de la confiança en Déu. Ens diu que no passem ànsia per què menjarem o què beurem o què ens posarem. No valem més nosaltres que els ocells? Això no vol pas dir passar de tot sinó el contrari, confiar en aquells que confien en nosaltres i confiar que tirarem endavant malgrat els malgrats posant el que haguem de posar de la nostra part. Rectificant les vegades que sigui necessari. Tenint paciència (també amb nosaltres).

És tan evident que la confiança es pot perdre... Però també és cert que la confiança es pot recuperar. I que la necessitem. A vegades fem multitud de coses, multitud d'esforços, multitud d'accions i res. Cap fruit... aparentment. Però com diu també Jesús al final de l'Evangeli de Sant Joan després que els deixebles passessin tota la nit pescant sense resultat: "Caleu la xarxa a la banda dreta de la barca i n'hi trobareu". I sí, es veu que la hi van calar i no podien amb tots els peixos que hi havia.

A vegades el fruit arriba quan estem a punt d'abandonar. Potser és perquè confiem més en Déu, perquè tinguem més tenacitat, més fe. Són les proves que cal superar. Què en treu la persona de guanyar el món si perd la felicitat? Què en treu la persona de viure si no pot confiar en ningú? I n'hi ha de gent amb qui confiar, també n'hi ha. Sí!

Hem de confiar, també en nosaltes mateixos. Sí, malgrat els cops tan durs que ens planteja la vida, hi ha esperança. La creu de Jesús va portar a la vida plena. Les creus que passem són motius també per sentir el dolor que porta incorporat l'esperança. Vivim el dolor amb esperança i donarem testimoni d'amor veritable.

La mort no és pas l'últim estadi d'aquesta vida, n'estic segur. No ho puc veure però intueixo que n'hi ha molts que em veuen, que volen el nostre bé des de l'altra banda del barri. Sí, fins i tot ens somriuen... Vicent Ferrer ho deia així: la mort? O estàs aquí, o estàs allà.

Com no criticar destructivament?

Per què no fer-ho de criticar destructivament? Perquè quan ho fem, ens sentim malament, estem donant-nos un cop a l'ànima. La crítica destructiva es fixa en el problema, no en la solució. I només les solucions aporten benestar interior. Per molt que parlem del problema, no trobarem la solució.

Jutjar i criticar destructivament als altres ens fa mal. Només les propostes positives aporten benestar interior, van dirigides al bé comú. L'insult, la falta de respecte, les reaccions airades contra els altres... ens fan de nosaltres més infeliços, quan està clar que tots no només busquem sinó que necessitem la felicitat.

Per tal de no criticar destructivament ens cal la paciència i l'amor cap a l'altra persona. A vegades li diríem "tot", ens desfogaríem, però si tenim domini propi, serem capaços de convertir una crítica destructiva en constructiva. I, compte! Que la crítica constructiva ens pot fer patir molt, però l'hem de fer a poder ser a la cara de l'altra persona, per ajudar-la a millorar i a rectificar-se.

En un món a vegades crispat, els feliços són aquells que critiquen poc i construeixen molt. Són aquells que busquen i aporten les solucions que estan a la seva mà. No serveix més que per patir una mica el fet de llançar crítiques destructives als altres. Per tant, ens cal domini propi. I potser parlar una mica menys.

Per què resar el Rosari?

Aquest interessant article ens ensenya per què resar el Rosari. El Rosari és una devoció de segles instaurada per sant Domènec de Guzman. (Article extret de es.catholic.net)

¿Por qué rezar el Rosario?
Son muchísimos los que por haber rezado con toda fe su Rosario lograron obtener una buena y santa muerte y ahora gozan para siempre en el cielo

Cuentan los antiguos que cuando Santo Domingo de Guzmán empezaba a desanimarse al ver que en los sitios donde predicaba la gente no se convertía y la herejía no se alejaba, le pidió a Nuestra Señora le iluminara algún remedio para conseguir la salvación de aquellas personas y que Ella le dijo en una visión: "Estos terrenos no producirán frutos de conversión sino reciben abundante lluvia de oración".

Desde entonces el santo se dedicó a hacer rezar a las gentes el Padre Nuestro y el Ave María y a recomendarles que pensaran en los misterios de la Vida, Pasión y Muerte de Jesús. Muy pronto las conversiones fueron muy numerosas y las gentes de aquellas regiones volvieron a la verdadera religión.

Hoy por hoy, después de la Santa Misa, el Rosario es quizás la devoción más practicada por los fieles. Los enemigos de la religión católica (protestantes, etc.) han dicho y siguen diciendo horrores contra el Santo Rosario pero los católicos han experimentado y siguen experimentando día por día los extraordinarios favores divinos que consiguen con esta santa devoción.

¡Cuántas personas han logrado verse libres de pecados y de malas costumbres el dedicarse a rezar con devoción el santo Rosario! ¡Cuántos hay que desde que están rezando el Rosario a la Virgen María han notado como su vida ha mejorado notoriamente en virtudes y en buenas obras! Son muchísimos los que por haber rezado con toda fe su Rosario lograron obtener una buena y santa muerte y ahora gozan para siempre en el cielo.

Ojalá leyéramos algún libro que hable de las maravillas que se consiguen con el rezo del Santo Rosario. Basta saber que el Rosario ha sido recomendado por muchos Sumos Pontífices y aprobado por la Iglesia Católica en todo el mundo, y que a los que lo rezan se les conceden numerosas indulgencias.

Se llama indulgencia la rebaja de castigos que tendríamos que sufrir en la otra vida por nuestros pecados. La Iglesia Católica con el poder que Jesús le dio cuando dijo: "Todo lo que desates en la tierra queda desatado en el cielo", puede conceder a los fieles que por ciertas devociones se les rebaje parte de los castigos que tendrían que sufrir en el purgatorio.

"Se confiere una indulgencia plenaria si el rosario se reza en una iglesia o un oratorio público o en familia, en una comunidad religiosa o asociación pía; se otorga una indulgencia parcial en otras circunstancias" (Enchiridion de Indulgencias, p. 67)

Condiciones:

1. Que se recen las cinco decenas del Rosario sin interrupción
2. Las oraciones sean recitadas y los misterios meditados
3. Si el Rosario es público, los Misterios deben ser anunciados

Además debe cumplirse:

1. Confesión Sacramental
2. Comunión Eucarística
3. Oraciones por las intenciones del Papa

Si no se cumplen las condiciones para la indulgencia plenaria, puede aún ganarse indulgencia parcial.

La indulgencia puede ser aplicada a los difuntos. La indulgencia plenaria solo puede ganarse una vez al día (excepto en peligro de muerte).

"Lo maravilloso del Santo Rosario no es la repetición de las avemarías o de la mesa bien dispuesta que sostiene la imagen de la Virgen, sino la experiencia de la unidad que se conforma en todo el mundo entero para alabar y bendecir a Dios por los motivos inmensos de su amor para con la humanidad. Es una rica costumbre de la piedad popular donde la Santísima Virgen se hace universal y de mucha importancia para los creyentes. Es la magnífica oportunidad que tenemos todos de experimentar en la fe ese amor a Dios en María Santísima, a la cual le había confiado esa misión salvífica. Es el santo rosario el lugar para reconocer a María Virgen como la Madre del Señor Jesús y en el plano de la gracia, Madre de todos nosotros. Es a la vez el reconocimiento de que Dios a través de Ella interviene a favor nuestro.

Es una oración connatural a la gente sencilla que reconoce la elegancia de Dios para hacer nacer a Jesús, el Salvador del vientre inmaculado de la Virgen María. Por eso en cada decena de las avemarías se medita el sufrimiento, la lucha y el triunfo en ese caminar de Jesús por el camino de la vida, donde la Virgen estuvo presente y actuante para ayudarle a cumplir su misión salvadora. Mi madre solía decir, que el rosario era tan sagrado porque en el estaba todo Jesús y toda María. Por eso, hoy en día, se hace necesario, que el santo rosario ocupe ese espacio tan vivo en los hogares". (P. Marcelo Rivas Sánchez, Gracias mamá por enseñarme el Santo Rosario)