dimecres, de setembre 02, 2009

L'entusiasme de confiar

Confiar avui en dia sembla que no pugui ser, però sense confiança no podem ser plenament feliços. La por al futur, la por a què els altres no es portaran com esperem, el desencís per les frustracions, són motius de desconfiança, però... sense confiança no crec pas hi pugui haver felicitat integral i pau benestant.

És magnífic l'evangeli de Sant Mateu (capítol 6) quan Jesús ens parla de la confiança en Déu. Ens diu que no passem ànsia per què menjarem o què beurem o què ens posarem. No valem més nosaltres que els ocells? Això no vol pas dir passar de tot sinó el contrari, confiar en aquells que confien en nosaltres i confiar que tirarem endavant malgrat els malgrats posant el que haguem de posar de la nostra part. Rectificant les vegades que sigui necessari. Tenint paciència (també amb nosaltres).

És tan evident que la confiança es pot perdre... Però també és cert que la confiança es pot recuperar. I que la necessitem. A vegades fem multitud de coses, multitud d'esforços, multitud d'accions i res. Cap fruit... aparentment. Però com diu també Jesús al final de l'Evangeli de Sant Joan després que els deixebles passessin tota la nit pescant sense resultat: "Caleu la xarxa a la banda dreta de la barca i n'hi trobareu". I sí, es veu que la hi van calar i no podien amb tots els peixos que hi havia.

A vegades el fruit arriba quan estem a punt d'abandonar. Potser és perquè confiem més en Déu, perquè tinguem més tenacitat, més fe. Són les proves que cal superar. Què en treu la persona de guanyar el món si perd la felicitat? Què en treu la persona de viure si no pot confiar en ningú? I n'hi ha de gent amb qui confiar, també n'hi ha. Sí!

Hem de confiar, també en nosaltes mateixos. Sí, malgrat els cops tan durs que ens planteja la vida, hi ha esperança. La creu de Jesús va portar a la vida plena. Les creus que passem són motius també per sentir el dolor que porta incorporat l'esperança. Vivim el dolor amb esperança i donarem testimoni d'amor veritable.

La mort no és pas l'últim estadi d'aquesta vida, n'estic segur. No ho puc veure però intueixo que n'hi ha molts que em veuen, que volen el nostre bé des de l'altra banda del barri. Sí, fins i tot ens somriuen... Vicent Ferrer ho deia així: la mort? O estàs aquí, o estàs allà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada