diumenge, de juliol 11, 2010

Ser cristià comença per ser bon samarità

La paràbola del bon Samarità que acabo d'escoltar en la missa d'aquest diumenge m'ha recordat que el primer i més important és la caritat, és l'amor, és el fet d'adonar-nos que la gran prioritat és servir als altres i, en especial, els qui necessiten una ajuda concreta pel fet d'estar malalts, marginats, sols, pel fet d'haver patit un atracament, etc.

Els maldecaps, fins i tot en coses positives, poden fer-nos perdre el sentit de la caritat, és a dir, el sentit de saber què és prioritari. I allò prioritari és l'amor cap a aquells que necessiten aquesta acció d'amor.

Anar a missa, per tant, és un punt de partida. Pregar és un punt de partida. Formar-nos és un punt de partida. El punt d'arribada està en posar en primer lloc la caritat. Per això, Jesús alerta tantes vegades que cal vetllar perquè fins i tot, i com passa en la paràbola, els més preparats, en teoria, són els que passen de llarg a les necessitats més imperants.

No hi ha dubte que ser cristià té una essència que és la caritat. I per la caritat un no cristià pot ser cristià, pot esdevenir-ho pels fets que porta a terme. I és aquí on radica l'autèntica paradoxa.

Això no vol dir, però, que haguem de passar de la pregària o de la missa. Precisament, per estar més atents, per viure més i millor l'amor, ens va molt bé pregar, ens va molt bé trobar-nos amb Jesús, Déu pròxim, que és amor total.

Per això, el misteri de la vida, la mort, gràcies a Jesús es converteix en esperança. I la misericòrdia de Jesús es transforma sempre en un bri d'esperança, malgrat les injustícies aparents o reals que se'ns puguin clavar. Jesús va morir injustament, però per salvar-nos. I aquesta esperança ningú no ens la pot prendre. Jesús ens dóna sentit a la nostra vida i dóna sentit a qualsevol situació, per amarga que sigui. Si Jesús ha vençut la mort, gràcies a Ell, tot és diferent, tot té sentit en l'amor.

I la força que ens dóna Jesús l'hem de cultivar i practicar sobretot preocupant-nos de la nostra vida, corregint-nos, per servir millor als altres. I també, si s'escau, acceptant correccions fraternes i ajudant al pròxim tant com poguem. Així, quan en el cel estiguem amb aquells que ara trobem a faltar, tindrem una alegria que no s'acabarà perquè de Déu ens en podem fiar, Jesús no ens fallarà. Segur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada