Enric Frigola empenta Ràdio Estel
La idea de Zapatero de reunir-se amb els grans empresaris
Llum del món, el nou llibre del Papa
El debat de TV3 entre candidats a la Generalitat (petit anàlisi dels 6 candidats)
Pregària diària pels sacerdots
Els conversos coincideixen amb la resposta: es converteixen no per un argument sinó per una Persona
"¿Por qué se convierten los conversos famosos? ¿Cómo responde el Dios de los conversos al misterio del mal, al escándalo del sufrimiento humano?". La pregunta no se podía formular mejor, y exigía una respuesta a la altura del problema. Ima (la de la Contra de La Vanguardia) se quedó sorprendida al escuchar que todos los conversos coinciden en su respuesta, y que no es precisamente un argumento sino una Persona. La diferencia entre entender un argumento y conocer a una persona es grande: no se conoce bien a nadie en dos minutos, ni en dos horas, ni en dos meses. Por eso los conversos se toman su tiempo. Mucho más tiempo del que dura una entrevista para la prensa. El tiempo que se tomó Dostoievski, preso en Siberia cinco años, para entender y resumir el argumento definitivo de los conversos, tan diferente al del capador: Soy hijo de este siglo, hijo de la incredulidad y de las dudas, y lo seguiré siendo hasta el día de mi muerte. Pero mi sed de fe siempre me ha producido una terrible tortura. Alguna vez Dios me envía momentos de calma total, y en esos momentos he formulado mi credo personal: que nadie es más bello, profundo, comprensivo, razonable, viril y perfecto que Cristo. Pero además –y lo digo con un amor entusiasta– no puede haber nada mejor. Más aún: si alguien me probase que Cristo no es la verdad, y si se probase que la verdad está fuera de Cristo, preferiría quedarme con Cristo antes que con la verdad. |
Climent Forner i els seus escrits amb ànima
El drama del pare de família: se suïcida per la desesperació
"Torneu de la part de Déu"
Molts o gairebé tots els cristians, hem passat crisis de fe, èpoques en què ens hem oblidat de Déu o no l'hem tingut prou en compte. Aquest tornar de la part de Déu que recomanava la mare de Déu als nens de la Cirosa, prop de l'actual Santuari del Miracle el 1458, ressona avui amb força. Molts que han abandonat la fe hi tornen sorprenentment.
En l'esmentada carta, Mons. Traserra deia: “Tornar de la part de Déu” és la resposta de l’home que es posa en camí fins a l’encontre amb Jesucrist. Si la vida de l’home ha estat comparada a la del caminant o del pelegrí que busca arribar a la plenitud, s’escau anunciar a tot home que Jesucrist és el camí, el terme, el sentit i la plenitud de la vida. L’Evangeli de Lluc ens narra una escena entranyable en la qual tot això es fa visible: “Dos dels deixebles feien camí... Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells...”
Mons. Xavier Novell: "Vull intentar que tots els capellans se sentin valorats, que el presbiteri estigui unit i content"
Mons. Xavier Novell: "Aquell que no dedica un temps generós a l'Estimat, a poc a poc perd l'amor que l'havia impulsat a arriscar-se"
Mons. Xavier Novell: "Misteriosament, evangelitzen més els cristians que viuen en comunió que els que viuen franctiradors"
El cristianisme social
Alguna vegada ja s'ha parlat, per exemple, de la tasca social de la Confraria de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, moltes vegades criticada per la seva "riquesa". I cada parròquia o bisbat, en general, tenen quatre pilars socials bàsics amb els que treballa: l'atenció als malalts, l'atenció als presoners, l'atenció als exclosos socials sobretot mitjançant Càritas i l'atenció als exclosos socials del tercer món.
Sense aquest treball l'Església perdria una de les essències de l'Evangeli, que és aquesta entrega i aquest missatge de Jesús: no he vingut a condemnar sinó a salvar. A més, igual com passa amb el ric Zaqueu, Jesús no ha vingut a cridar els justos sinó els pecadors i, per això, i com predicava un jesuïta de Manresa, la conversió de Zaqueu sembla increïble tenint en compte que "és més difícil que un ric se salvi que no pas un camell passi pel forat d'una agulla". Però Jesús és capaç de l'increïble.
I en aquesta tasca d'ajuda i d'amor als oprimits, els cristians hi tenim de debò una de les parts essencials. Molts es pregunten: I per què ajuda aquesta persona a aquesta altra de marginada? Què hi guanya? Llavors és quan el cristià fa allò dels primers cristians, és a dir, estima i estima de debò.
Però en un món hostil a la bondat i amic del narcisisme i del mirar per un mateix, als cristians ens és necessari i bàsic també pregar. Quan els cristians deixem de pregar perdem el nord i fem el ridícul, perquè ens contradiem i la gent que ens mira diu: Què fa ara aquest? I és llavors quan als cristians ens cal una nova conversió.
Per això, la pregària ens és com un motor per activar el cristianisme social. Com més autenticitat en la pregària, més cristianisme social, més misericòrdia, més amor, més perdó.
Si Jesús és el nostre amic, el nostre mestre i el nostre Déu, nosaltres hem d'actuar com ell ens ensenya i tenir l'Evangeli a dins per mostrar-lo amb nou ardor i proposar-lo amb renovada esperança.