A dos dies de l'ordenació episcopal i presa de possessió de Mons. Xavier Novell (12 de desembre a les 16:30 a la Catedral), ens ha caigut a les mans el full diocesà del 19 de març del 1977. Una data interessant per copsar un moment de canvis episcopals dins de l'Església de Solsona d'aquells dies. En aquell Full hi trobem els aires del postconcili i, per exemple, com l'actual rector de Cardona, Mn. Antoni Guixé, explica l'Evangeli del fill pròdig d'una manera amena i prop era. També ens sorprenem amb una crítica de la violència als camps de futbol i hi trobem, també a tall d'exemple, un “diàleg obert”, el qual compta amb aportacions d'opinió de diferents fidels del bisbat de Vic i Solsona. Era el moment en què el bisbat de Solsona, també mitjançant aquell full diocesà, s'acomiadava de Mons. Josep Bascuñana, bisbe de Solsona, després de 12 anys i mig. El Dr. Bascuñana, com l'anomenaven, havia substituït Tarancón el 21 de maig de 1964 i havia hagut de cedir, per “motius de salut”, la jurisdicció de la diòcesi el 7 de gener de 1975, tot i conservar-ne la titularitat, a mans de Mons. Joan Martí i Alanis, bisbe de la Seu d'Urgell. El 19 de març del 1977, i just després d'una greu intervenció quirúrgica, el Dr. Bascuñana rebia “El nostre comiat” en el full diocesà. En ell s'hi remarcava “l'herència del pontificat taranconià, l'efervescència del postconcili i la fallida de tantes esperances.” S'afegia que havien estat temps “força durs i difícils, més plens de sofriments que de goigs, Déu vulgui que positius perquè de cara al Regne no hi ha llavor infecunda. Com sigui, és hora de l'agraïment i, tal vegada, del perdó. És l'hora de l'abraçada entre pare i fills. És l'hora del comiat que sempre dol, per freda que de vegades pugui semblar l'Església, o per reservat que sigui el nostre tarannà solsoní”.
L'escrit “El nostre comiat” acabava així: “Podríem fer ara el recompte de les seves visites pastorals, dels seus favors, de la seva bondat... No ho farem. Ens limitarem a recordar-nos d'una cosa que és la que més directament ens afecta: que el nostre full diocesà Vic-Solsona va veure la llum sota el seu pontificat i que sempre que li havíem demanat la seva col·laboració escrita, no ens l'havia negada mai. Benvolguts lectors: Pregueu amb nosaltres pel Dr. Bascuñana i pel futur de la diòcesi de Solsona ara que es disposa a rebre el seu nou prelat definitiu. Dr. Josep Bascuñana: Adéu-siau!
L'Església de Solsona, per tant, estava a punt d'acollir l'arribada del bisbe Miquel Moncadas.
El director del Full Diocesà de Solsona durant dècades, l'il·lustre Mn. Climent Forner,
donava ànima a tots els seus escrits i de quina manera. No només per la seva profunda vàlua espiritual sinó també per la seva riquesa lèxica, pel seu bon humor i per la seva esperança. En l'article de la contraportada d'aquell dia escrivia: “Sovint m'he trobat amb algú que m'ha demanat: -Què fan el Dr. Espert, el Dr. Miralles... Encara són vius?- L'altre dia em vaig perdre ben a gratcient pels verals de Solsona, melic d'enlloc, en una mena d'excursió sentimental cap al passat. Aprofitant les hores vagaroses de què disposava entre una reunió i una altra (els
capellans, deia Mn. Armengou, el judici final ens trobarà en una reunió), vaig arribar-me fins a Sant Bernat, la Canal, el Castellvell (…) nius de records tan íntims com el foc a terra d'una casa de pagès a l'hivern i tan llunyans com passatges de l'Antic Testament. I cedint a un impuls de ca
ritat, d'agraïment i de curiositat (tot sigui dit), vaig visitar, entre altres, el Dr. Espert i el Dr. Miralles. De què són vius, i ben vius, gràcies a Déu, en dono fe. Xacrosos, però lúcids. Absents i presents alhora en el nostre món. Fidels com una soca. Adolorit l'un, cec l'altre, porten amb suprema elegància espiritual la creu de la vellesa i de la solitud, s'encomanen a Déu, s'alimenten de recordances, sofreixen molt d'esperit a causa del daltabaix dels nostres dies, però s'assemblen a l'ancià Simeó: no perden l'esperança sobrenatural, confien en el ressorgiment de l'Església, en la salvació del món. Advertim, amb motiu del Dia del Seminari, que gairebé tots els capellans que avui correm pel bisbat havíem passat per les seves mans de superiors i professors. Ells eren el Seminari. Ells són les ombres vivents d'aquella santa casa -el Turó de Sant Magí- que, deserta de vida, és ella mateixa una ombra del que havia estat”.
El conseller nat Dr. Ramon Espert
Mn. Climent Forner el presentava així: “Dr. Ramon Espert i Bu
rgés. Fill de Berga, 87 anys fets. La seva mare venia cacauets. Canonge xantre de la Santa Església Catedral Basílica. Professor del Seminari, jubilat. Predicador incansable. Conseller nat. Té una minyona que el cuida. Carrer Llobera, 9 2. Solsona. Tel (93) 811 10 52”.
Després d'aquesta presentació, Mn. Climent recollia fragments d'una conversa mantinguda amb l'il·lustre Dr. Espert. Deia coses com aquestes:
-Miri, ara tancat a casa. El dolor, aqueixa creueta que Déu m'ha regalat
. Però em passa el temps sense adonar-me'n. Em dedico a recollir fets, anècdotes, escrits, fent fitxers... Tinc encara potser més de cent carpetes grans, eh, que són d'articles de revistes, retallats, oi, i col·leccionats, però amb el seu índex.
-M'agradaria que la “fulla”, oi, portés més coses de l'Església, coses que són pel bé de l'Església, que tenen ressò universal, i que la premsa no en parla. I parlar més del Sant Pare, res, algunes cosetes del Sant Pare.
-La situació del món, la veig molt malament. L'arrel de tots els mals d'avui és l'espantosa crisi de fe. Aquesta crisi és deguda a la manca d'oració. Però també a la inversa: no es prega per manca de fe. Ara, que tinc esperança perquè confio en la providència de Déu que no pot fallar en l'Església.
-Pels informes que tinc, crec que vindrà de seguida. Aviat, nou bisbe.
El fervor del Dr. Miquel Miralles
Mn. Climent Forner l'introduïa així: “Dr. Miquel Miralles i Casals. Fill de Cardona. 85 anys i mig. Canonge mestrescola, jubilat. Des del 1921, quan tenia 29 anys, al Seminari: Vicerector, Rector i, en l'actualitat, Rector honorari. Professor jubilat. Predicador fervorós. Mn. Josep Subirana li fa com de pigall. Seminari Conciliar de Solsona (Lleida). Tel. (93) 811 01 00”.
Com en el cas del Dr. Espert, Mn. Climent Forner, no sabem si amb gravadora o apuntant, reflectia sobre el paper fragments de la conversa amb el Dr. Miralles. En reproduïm una petita part:
-Bé, anar fent... Cego sí, però per la resta, vaig passant... Fa nou anys, nou anys!, que no m'hi veig. Com en diuen d'això del sucre... la diabetis, just la diabetis... No, no, no m'ha costat d'acceptar aquesta contrarietat perquè ja em vaig posar en mans de Nostre Senyor el moment que em van dir que potser quedaria cego.
-Oh, miri, ara pregar i sofrir. Reso el rosari, estic bastant a la capella, entre els companys... El temps no el trobo llarg, no, no. Cada dia celebro la santa missa. La dic de memòria. La de la Mare de Déu.
-Espero i demano a Déu Nostre Senyor que els senyors bisbes que ens donin siguin realment ben exemplars, i que sobretot que els capellans es posin ben bé a l'altura d'un capellà, que s'hi posin ben bé, és a dir, que estimin de debò a Déu Nostre Senyor.