Mons. Xavier Novell.- Fa uns quants decennis ser bo volia dir ser virtuós. Darrerament, aquell que s’ha forjat un futur, el qui no fa mal a ningú i té un tracte personal amable amb tothom ja el qualifiquem de bona gent. No cal dir que s’ha convertit en lloc comú pensar que no cal anar a missa per ser bo, més encara, que molts dels qui no creuen són més bons que no pas molts practicants. És sorprenent la davallada d’exigència en la valoració de la qualitat moral de les persones. On rau el canvi de criteri? Com quasi sempre, la perspectiva anterior era des de Déu, era des de l’Evangeli. Avui la perspectiva és humana, són els meus criteris.
Tota aquesta bona canalla jove que quasi han adquirit el títol de bondat només essent una mica amables i detallistes amb els seus avis, com quedarien si els examinéssim amb el sedàs de les virtuts que apareixen en les benaurances. Ser bo, és a dir, ser pobre en l’esperit, ser vulnerable, ser humil, ser apassionat per la justícia i la veritat, ser compassiu, ser net de cor, ser pacífic, ser perseguit per ser just i per ser testimoni de Crist.
La bondat evangèlica no s’assembla en res a les rebaixes morals dels nostres temps. És tota una altra cosa. Només per subratllar un aspecte important fixem-nos en aquell punt de passivitat que apareix en quasi totes les virtuts de les benaurances. No són industrioses, no situen l’origen de la bondat en l’acció de la persona sinó en l’actitud fonda del cor davant dels esdeveniments. El qui és bo no és el qui fa coses més o menys bones sinó el qui té una actitud bondadosa davant de la realitat. No parlo de ser un bonàs, un que tot li està bé, perquè vol estar bé amb tothom. Parlo del bondadós, del qui mira amb amor i vol el bé de l’altre i, per tant, quan l’altre viu en el mal el corregeix.
L’únic camí que jo conec per aconseguir aquesta actitud és acceptar-la com un regal de Déu. El qui és conscient que tot sol no pot assolir-la, el qui cerca aquell que pot regalar-la, el qui se sorprèn quan descobreix que aquest regal, la bondat, és Déu mateix que ve a habitar el cor del qui creu en Ell, el qui no fuig de l’ascètica que suposa permetre que Déu guiï la pròpia vida: aquest arriba a ser bo. Aquesta és l’única fàbrica que jo conec de bona gent! És la fàbrica dels sants!