dilluns, de gener 31, 2011

Mons. Xavier Novell parla de la "bona gent"

Mons. Xavier Novell.- Fa uns quants decennis ser bo volia dir ser virtuós. Darrerament, aquell que s’ha forjat un futur, el qui no fa mal a ningú i té un tracte personal amable amb tothom ja el qualifiquem de bona gent. No cal dir que s’ha convertit en lloc comú pensar que no cal anar a missa per ser bo, més encara, que molts dels qui no creuen són més bons que no pas molts practicants. És sorprenent la davallada d’exigència en la valoració de la qualitat moral de les persones. On rau el canvi de criteri? Com quasi sempre, la perspectiva anterior era des de Déu, era des de l’Evangeli. Avui la perspectiva és humana, són els meus criteris.

Tota aquesta bona canalla jove que quasi han adquirit el títol de bondat només essent una mica amables i detallistes amb els seus avis, com quedarien si els examinéssim amb el sedàs de les virtuts que apareixen en les benaurances. Ser bo, és a dir, ser pobre en l’esperit, ser vulnerable, ser humil, ser apassionat per la justícia i la veritat, ser compassiu, ser net de cor, ser pacífic, ser perseguit per ser just i per ser testimoni de Crist.

La bondat evangèlica no s’assembla en res a les rebaixes morals dels nostres temps. És tota una altra cosa. Només per subratllar un aspecte important fixem-nos en aquell punt de passivitat que apareix en quasi totes les virtuts de les benaurances. No són industrioses, no situen l’origen de la bondat en l’acció de la persona sinó en l’actitud fonda del cor davant dels esdeveniments. El qui és bo no és el qui fa coses més o menys bones sinó el qui té una actitud bondadosa davant de la realitat. No parlo de ser un bonàs, un que tot li està bé, perquè vol estar bé amb tothom. Parlo del bondadós, del qui mira amb amor i vol el bé de l’altre i, per tant, quan l’altre viu en el mal el corregeix.

L’únic camí que jo conec per aconseguir aquesta actitud és acceptar-la com un regal de Déu. El qui és conscient que tot sol no pot assolir-la, el qui cerca aquell que pot regalar-la, el qui se sorprèn quan descobreix que aquest regal, la bondat, és Déu mateix que ve a habitar el cor del qui creu en Ell, el qui no fuig de l’ascètica que suposa permetre que Déu guiï la pròpia vida: aquest arriba a ser bo. Aquesta és l’única fàbrica que jo conec de bona gent! És la fàbrica dels sants!

1 comentari:

  1. Las palabras cambian; de hecho, la lengua es un continuo cambio: cambian los hablantes, cambian las experiencias y también cambian las percepciones que de ella tienen los hablantes. Por lo tanto, no es de extrañar que, más allá del cambio fonético que se registra en las palabras, se produzca asimismo un cambio en el contenido de las palabras. Hace muchos siglos los romanos empleaban passeru para decir ‘gorión’, hoy la misma palabra, pájaro, sirve para llamar cualquier tipo de ave. De la misma manera, los ingleses empleaban la voz car para llamar al coche de caballos, hoy car significa vehículo de motor. Y nadie se escandaliza. Sólo se escandalizan cuando palabras como matrimonio aumentan su contenido para poder referir otros tipos de uniones. Y lo hacen remitiendo a los diccionarios de lengua, como si estos fuesen los dueños de las lenguas y no los hablantes que van siempre puliendo este instrumento que emplean a diario.
    Es por ello por lo que las palabras del señor Obispo me producen asombro. Cuesta pensar que una persona tan preparada sea capaz de lanzar afirmaciones tan superficiales como esta que acabo de leer. Ser bueno no se puede definir partiendo de Dios cuando la mayoría de los hablantes no creen en Dios ni en el Evangelio. Ser bueno siempre se ha definido en función de los ideales de la comunidad de los hablantes. Por eso, su contenido en cuanto concepto varía de una comunidad a otro, incluso dentro de un mismo sistema lingüístico. Así que no ha de extrañar que hoy signifique otra cosa que ser virtuoso y respetar los mandamientos de Dios. No obstante, los hay los que piensan que así debe de ser, pero dejan de ser buenos –de acuerdo con sus propios criterios– cuando miran a los demás e intentan arrebatarles el privilegio de emplear esta expresión.
    Por lo tanto, cabe concluir diciendo que hay dos maneras de ser bueno: una en función de la conciencia de cada uno –y ahí entra Dios y el Evangelio o los ideales personales de cada uno– y la otra, de dimensión social, que consiste en respetar a los demás y no juzgar su ser, pensar o actuar diferente.

    ResponElimina