dijous, de març 03, 2011

Entrevista a Joan Enric Vives, arquebisbe d'Urgell

Mons. Joan Enric Vives és arquebisbe d'Urgell. Nascut a Barcelona el 24 de juliol de 1949.

1- La força de l'Evangeli, l'amor de Déu, com es pot viure i proposar avui?
L’amor de Déu que es fa proper i visible en el rostre de Jesucrist és el que els cristians volem anunciar, amb paraules i amb obres, en el viure de cada dia.
El cristianisme és amor. Es tracta de posar-lo en les obres més que no pas en les paraules, i fer que esdevingui una realitat quotidiana i concreta. Estimar per respondre a un Amor immens que ens precedeix; per assemblar-nos a Déu, que és Pare de bondat i de misericòrdia; estimar per respondre a les necessitats concretes dels germans; pel goig i la felicitat que només es troba en l’amor sense condicions ni límits, semblant al de Déu; i un amor que arriba fins a l’enemic, i que és amor sacrificat i crucificat.
Anunciar l’Evangeli avui és compartir, amb els qui no han trobat l’esperança, que Déu t’estima, i que Crist ha mort per tu.

2- Des de Càritas s'estan fent molts esforços per ajudar la gent que ho està passant malament. Ningú no posa en dubte la gran aportació de Càritas però, com animar més gent a implicar-se a Càritas i, en definitiva, a ajudar a solucionar els problemes més greus de la nostra societat avui com són l'accés a la vivenda o a la feina?
Càritas és l’Església feta amor concret. És l’expressió viva de l’Evangeli de l’amor. Formada per responsables i voluntaris, és portadora d’ajudes i del que entre tots recollim, per als més desfavorits. Remet a l’Eucaristia, d’on brolla per a nosaltres l’exigència de compartir i la força per crear comunió.
Més gent s’animarà a implicar-se amb Càritas si descobreix el clam dels qui sofreixen, i no tanca les oïdes a les seves demandes, i si dóna del que ell té i aprèn així a donar-se ell mateix. Serà un camí de generositat. Cal fer veure que només quan som generosos som feliços. Jesús deia: “Fa més feliç donar que rebre!”.

3- Quins projectes té ara mateix entre mans el bisbat d’Urgell com a prioritaris?
Volem aprofundir en el valor de la Paraula de Déu en la vida dels cristians, en la necessitat de l’Eucaristia dominical, fent esforços per ajudar els qui més pateixen la crisi i promovent una participació dels cristians en la vida dels nostres pobles i ciutats, amb una presència rellevant i pública en els debats culturals i socials.
També enguany estem celebrant un any de Sant Ermengol, patró de la Diòcesi -amb la Mare de Déu de Núria-, en el mil•lenari de la seva ordenació episcopal, i el 8 d’octubre festejarem la beatificació d’una filla de Cervera i ben vinculada al nostre bisbat d’Urgell, la serventa de Déu Anna Maria Janer Anglarill (1800-1885) fundadora de les Religioses de la Sagrada Família d’Urgell molt presents en els nostres pobles i ara esteses per 11 països del món.

4- Al Sr. Arquebisbe, quins sants li agraden més? Quins l'han marcat més profundament?
Certament que la Mare de Déu, sota les advocacions de Montserrat, de Núria i de la Mercè, ocupa un lloc molt important i decisiu en mi des de petit. I també sant Josep. I tinc sants que m’estimulen i acompanyen molt: Joan Baptista, que prepara els camins del Senyor; Teresina de Lisieux, que des d’infant la tinc com una germana meva; Joan XXIII; sant Felip Neri i sant Ignasi de Loiola; els 7 beats sacerdots màrtirs d’Urgell Josep Tàpies i companys; sant Pere, sant Pau i sant Mateu apòstols; el beat John Henry Newman; sant Francesc; sant Agustí i sant Gregori; santa Edith Stein... Sempre m’ha agradat i estimulat conèixer la vida i el testimoniatge dels màrtirs i dels sants.

5- Un tema bàsic és la pregària. Com ser constant a la pregària? Com ser constant a l’Eucaristia? Quina importància tenen en la vida cristiana?
Sense pregària no hi ha coneixement íntim de Jesús ni fe cristiana. La pregària és com la respiració de la fe. Quan costa pregar i encara perseverem, quan no sentim res o no hi trobem gust i ens mantenim fidels als salms, la litúrgia de les hores i l'eucaristia, llavors la nostra fe en surt victoriosa i enfortida. Cal ser molt humil, i agafar-se les febleses en el camp de l’oració amb confiança. Fins quan dormim Déu ens estima; i Ell sap que l’estimem.
Cal una mica de mètode, com en totes les coses que la persona realitza: demanar-ho a l’Esperit Sant, cercar el lloc i la preparació, mirar de destinar-hi un temps (ni que sigui breu) amb regularitat; i variar els mètodes senzills per aconseguir tenir el pensament en Déu, per parlar amb Déu, “com un amic amb un seu amic”. De cor a cor. Amb senzillesa, posant el que sentim, el que vivim, el que ens demanen, el que necssitem... sota la seva mirada de Pare i la voluntat de Déu.

6- Aquests dies estem escoltant el Sermó de la muntanya (Evangeli de Mateu capítols 5, 6 i 7). Què ens aporta de nou aquesta part tan important de la Bíblia?
Als infants els dic que MT-5-6-7 és el nostre DNI baptismal. És on es descriu la nostra identitat de fills de Déu, la nova llei per al cristià; impossible als ulls humans però possible amb la gràcia de Déu. Té la frescor atraient de la Veritat de Crist, i ens torna a convèncer sempre que el rellegim. A l’inici -la façana de l’edifici-, ens anima a viure la felicitat que brolla de les benaurances, tan atraient. Al centre del Sermó -de l’edifici- ens dóna la gran màxima, resum de tot el que està manat: “sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”, i al final, ens urgeix a construir la nostra casa sobre la Roca que és el Crist.

7- La tasca d'un bisbe és presentar Jesús, donar raó de la pròpia esperança, viure com Jesús. Com va descobrir vostè Jesús?
A través de la família, al catecisme, a la parròquia, a poc a poc i potser sense adonar-me’n, vaig anar coneixent Jesús, l’Amic i el Senyor. I ho agraeixo molt als qui ho han fet possible: és el millor regal juntament amb la vida, que em podrien haver donat. I al final de l’adolescència i cap a la joventut vaig poder prendre consciència d’un Jesús més personal, que em parlava a mi a través dels Evangelis i la revisió de vida, vivint amb regularitat els sagraments on Ell se’m feia molt present: la confessió i sobretot l’Eucaristia. També a través de l’ensenyament de l’Església, la reflexió teològica, l’aprofundiment espiritual dels Exercicis i la pregària... És així com vaig veure clar que Ell volia que jo fos sacerdot seu. I als 16 anys vaig entrar al Seminari, i ja tot ha anat venint... Ho visc com una amistat molt gran i immerescuda que Ell em regala continuadament. I miro de ser-li fidel al màxim, sense negar-li res. Ell sap que l’estimo, i jo sé que Ell segur que m’estima.

8- A una persona interessada a conèixer Jesús, què li recomanaria de fer?

Primer de tot que ho demani de veritat: Jesús vull conèixer-te; mostra’t, vine a mi i parla’m; digue’m què vols de mi... Estic cert que sempre serà escoltada aquesta oració si és humil i perseverant.
I després també depèn d’on parteix cadascú, de si ja coneix una mica o gens Jesús i la seva Església. Sempre cal trobar el Jesús de la Paraula revelada i plena de foc, llegint els Evangelis i la Bíblia, cada dia un trosset. També cal freqüentar l’amistat i la relació amb els altres cristians de totes les edats, perquè Crist està viu en l’Església, en la parròquia propera, en els seus ministres i els seus deixebles.
I que comenci una vida de generositat, de donar-se, que trenqui amb el pecat i visqui estimant les persones que té a prop, els necessitats... Trobarà Jesús. O millor Jesús el trobarà a ell. No s’ha de veure com un “esforç” de la persona, sinó com un “obrir-se” a la seva llum i a la seva vida. La raó i el cor quedaran il·luminats per Crist. Semblantment com arribem a conèixer en profunditat una persona: escoltant-la, estant amb ella, ajudant-la, deixant-la que ens captivi...

9- Molta gent diu que no creu en l'Església però sí en Déu. Altres ja comencen a dir que creuen en l'Església perquè gràcies a ella coneixen Jesús. La fe es pot viure sense ser compartida?
La fe és certament una resposta personal; és cadascú qui ha de creure. Però necessitem la comunitat eclesial perquè ens doni l’autèntic rostre de Crist i per no quedar tancats en els propis descobriments o interpretacions i dubtes, i aprendre a reconèixer la veritat plena que l’Església ens transmet.
El creient estima l’Església, amb els seus defectes i virtuts. L’ha de fer la seva família. Els altres germans de la comunitat també ells estimen Jesús i aporten parcialment el seu rostre. Els necessito. I junts fem l’Eucaristia. Amb el papa i el bisbe, amb la gent concreta d’aquell lloc, amb l’obertura a tothom sense accepció de persones. Sempre tendint a la unitat que Crist desitja i crea, i fets germans per l’Esperit Sant.

Una entrevista de Josep Àngel Colomés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada