Té sentit parlar de castedat i puresa avui?

Diria que té més sentit que mai. No en va, curiosament, en la defensa d'aquesta virtut s'hi han posat d'acord Jesús i tots els sants haguts i per haver.

En un article sobre Josefina Vilaseca, Mn. Josep M. Montiu afirma:
"A un clima social més cast, menor nombre d'avortaments provocats. I, a un clima social més contrari a la castedat, major nombre d'avortaments provocats. Així doncs, hi ha una clara relació entre mort i societat contrària a la castedat. Tot això és fàcilment constatable".

I fixem-nos si ho és, que cada any a Espanya avorten més de 100.000 persones. Si el 1998 hi va haver 53.843 avortaments, el 2008, 10 anys més tard, la xifra es va disparar fins els 115.812. A l'Europa dels vint-i-set es van produir 1,2 milions d'avortaments el 2008, un cada 26 segons. Al món, més de 46 milions d'avortaments cada any. Una autèntica barbaritat.

I tot plegat en el si d'una societat en què el tema de la sexualitat es tracta en molts entorns diferents, en molts mitjans de comunicació, però d'una manera poc edificant, més aviat immoral. En la nostra societat, hi ha poca formació afectiva. Mai o gairebé mai no es parla de castedat, quan en el diccionari de l'Enciclopèdia s'explica que "fou ja en el món antic un valor social i religiós". Per alguna cosa deu ser.

De fet, entenem per castedat "la positiva integració de la sexualitat en la persona. La sexualitat esdevé veritablement humana quan s'integra d'una manera adequada en la relació de persona a persona. La castedat és una virtut moral, un do de Déu, una gràcia, un fruit de l'Esperit Sant", ens explica el Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica.

I arribats en aquest punt, impacta aquesta relació entre "mort i societat contrària a la castedat". Poca gent hi para esment. L'avortament, però, provoca seqüeles de per vida. I mentre uns es riuen de la castedat, altres passen drames en clíniques avortives i al llarg dels seus dies. Cada avortament és una derrota. No representa un descans per a la persona sinó una traïció; sent que ha comès un assassinat en tota regla.

Conservar la puresa, però, viure en castedat avui, és per al jove i no tan jove gairebé un acte d'heroisme. La pressió social en contra d'aquesta virtut és extremadament gran malgrat el valor que té. Sant Joan Maria Vianney, però, dóna la següent recepta just després d'una breu introducció:

"No podem comprendre el poder que una ànima neta té sobre el bon Déu: ella obté d'Ell tot allò que vol. Una ànima pura està junt amb Déu com un nen juntament amb la seva mare: l'acaricia, l'abraça, i la seva mare li retorna les seves carícies i abraçades. Per conservar la puresa calen tres coses: presència de Déu, la pregària i els sagraments".

Josefina Vilaseca, Ferran Saperas, Gianna Beretta i tots els sants han defensat la puresa. Molt deu tenir de bo aquesta virtut quan s'han posat d'acord en defensar-la sant Agustí, sant Francesc d'Assís, sant Ignasi de Loyola, santa Teresina juntament amb actors com Eduardo Verástegui. Alguns d'ells, després d'haver caigut en la desgràcia de la impuresa, coneixent aquesta trista realitat, van aixecar-se cap a la castedat i la santa puresa.

Caure en la impuresa és fàcil en la nostra societat, aixecar-se és voler recuperar la manera digna de viure el cos humà. Mons. Xavier Novell explica que la impuresa porta cap a una mena de buidor. Una mostra clara de què el llibertinatge no és bo, és que no contribueix a la felicitat, més aviat el contrari. És més, les relacions sexuals desordenades provoquen ferides a l'ànima. No aporten la unitat de vida que desitgem, sinó la tristesa que no volem. Per això, en el si de l'Església, el tresor de la confessió encamina a la persona a tornar a començar, a curar aquestes ferides.

Diu Benet XVI a "Llum del món":
“Una vegada i una altra, l'home torna a apartar-se de la seva fe, vol només tornar a ser ell mateix, i es converteix en pagà en el sentit més profund de la paraula. Però, també un cop i un altre, es posa de manifest la presència divina en l'home. Això és la lluita que travessa la història sencera. Com ja va dir Sant Agustí: la història universal és una lluita de dues formes de l'amor. De l'amor cap a si mateix fins a la destrucció del món, i l'amor cap a l'altre fins a la renúncia de si mateix. Aquesta lluita, que sempre va ser-hi visible, segueix en curs també a l'actualitat”.

En definitiva, avui té sentit parlar de castedat i puresa perquè la formació en aquestes virtuts i la lluita per preservar-les són font de vida, amor i felicitat.