La força de l'amor

Sant Joan Maria Vianney estimava tant la gent, que tothom veia, d'aquesta manera, com era el seu amor radical pel Bon Déu. Sense obres, la fe és buida i Vianney no era d'aquells que volia honors sinó amor i accions. Quan el van designar "Cavaller de la Legió d'Honor" a França, el sacerdot d'Ars va preguntar si això comportava alguna renda per així poder ajudar els pobres. En saber que no, va dir que no volia la designació.

Era tan gran l'amor del rector d'Ars! Un jove pelegrí deia: "Quan s'ha tingut la sort de veure a aquest sacerdot, no concebo que algú sigui capaç d'ofendre Déu". Vianney ho feia tot per Déu, el que volia dir que donava la vida per les persones. Va estar 41 anys servint a Ars, perdent la salut pels seus feligresos i pels pelegrins.

Cal, doncs, que preguem pels sacerdots, perquè siguin sants i perquè estiguin ben units. Cal donar-ne gràcies a Déu i demanar al Senyor que n'enviï més.

Oració a l'Esperit Sant

Del Cardenal Verdier:

Oh Esperit Sant,
Amor del Pare, i del Fill,

Inspira'm sempre
el que he de pensar,
el que he de dir,
com ho he de dir,

el que he de callar,
com he d'actuar,
el que he de fer,

per la glòria de Déu
bé de les ànimes
i la meva pròpia santificació.

Esperit Sant,
dóna'm agudesa per entendre,
capacitat per retenir,
mètode i facultat per aprendre,
subtilesa per interpretar,
gràcia i eficàcia per parlar.

Dóna'm encert en començar,
direcció en progressar,
i perfecció en acabar.

Amén.

Pedro Núñez

El presentador de l'espai "Conozca primero su fe católica" a EWTN usa el Facebook d'una manera molt interessant. Amb petits comentaris procura impulsar algun aspecte de la nostra fe.

Fixeu-vos què deia divendres passat:
"Queridos Hijos: ¿Saben ustedes por qué el vidrio parabrisas de un automobil es tan grande y, sin embargo, el espejo retrovisor es tan pequeño? Porque nuestro pasado no es tan importante como nuestro futuro. Mira hacia adelante. Construye una vida mejor y finalmente, confía en Dios. Recuerda que, no importan tanto los errores del pasado, como las posibilidades que tenemos de enmendarlos. -PP"

Em sembla un comentari ple d'entusiasme. Per cert, he llegit que entusiasme significa etimològicament "estar ple de Déu".

Ja deia sant Joan Maria Vianney: "Què són els nostres pecats comparats amb la misericòrdia de Déu? Són com un gra de mostassa al costat d'una muntanya". Per això, una vegada que un company capellà li va comentar que feia mal temps, el sant rector d'Ars va respondre: "El mal temps és pels pobres pecadors".

Us deixo el Facebook del P. Pedro Núñez per si voleu seguir-lo:

Sintonia amb el Bon Déu

Afirma sant Joan Maria Vianney:
"La persona creada per amor no pot viure sense amor: o estima a Déu, o estima el món. Qui no estima a Déu lliga el seu cor a coses que passen com el fum. (...) L'amor de Déu és un sabor anticipat del cel: si sabéssim provar-lo, que feliços seríem. El que fa desgraciat és no estimar a Déu!"

Vianney anima a no deixar apagar el foc de l'amor de Déu en el nostre cor. Per a fer-ho ens recomana oracions i bones obres. Viure en presència de Déu, resar i fer bones accions. En definitiva, estimar.

"És que el peix busca els arbres i els camps? No, es tira a l'aigua. I l'ocell s'està quiet sobre la terra? No, vola en l'aire. I l'home, que ha estat creat per estimar a Déu, per posseir a Déu, no l'estima i posa el seu cor, els seus afectes, en altres coses..." (Vianney).

Més sobre la divina missió de Jesús

Només un enviat de Déu és capaç de fer miracles. Sovint Jesús en feia: ressuscitar morts, guarir sords, calmar sobtadament una tempesta, teure esperits malignes... I precisament per això, encara que alguns l'acusessin d'obrar per virtut del dimoni, pel que feia, es veia clar que era de signe contrari, que provenia de Déu perquè només si ve de Déu es dedicarà a foragitar esperits malignes.

Algú, però, pot dir que les explicacions dels miracles són una mentida. De fet, sabem els miracles de Jesús de la mateixa manera que sabem que en tal lloc hi va haver una guerra i que en ella tal general va aconseguir una victòria. Ho sabem perquè tot prové del testimoni de gent que mereixen ser creguts, de gent de confiança i de diferents fonts. "Això és el que passa amb els miracles de Jesucrist; perquè encara que considerem dignes de fe els homes que ens diuen el que ells han vist i que ho manifesten davant dels enemics del nom de Jesús, els quals sens dubte els haurien desmentit si s'haguessin atrevit a mentir; homes que estaven tan convençuts del que deien, que van morir amb la corona del martiri per a mantenir llurs manifestacions. Pot donar-se una prova més evident que un home creu el que diu, si sofreix una mort ignominiosa per a sostenir el que ha dit?" (Jaume Balmes).

En resum, els miracles de Jesús són proves fefaents de què la missió duta a terme era divina. La prova més gran és que qui ens ho explica és digne de fiar perquè fins i tot va morir per validar el que havia dit. A més, sabem per la paraula de Déu, del tot infalible en ella mateixa, que Crist és Déu, el qual fonamenta la certesa absoluta i infalible en la divinitat de Jesucrist.

Altra prova de la divinitat de Jesús: el compliment de les profecies

Les profecies són una altra prova de què Jesús era clarament un enviat de Déu. Per què? Perquè es compleixen. I si bé l'home es capaç de preveure quin temps farà demà, aproximadament, les profecies eren imprevisibles, totalment imprevisibles, perquè havien de passar generacions fins arribar a terme, però es complien. Precisament per ser imprevisibles humanament, es veu que només Déu sabia el que passaria. I a més a més, eren transmeses per gent fiable, profetes com Isaïes, etc.

Per tant, les profecies ja venien de Déu respecte a la vinguda, vida, sofriment i mort de Jesús. Així, com diu Jaume Balmes, "de vegades llegint les profecies tenim la sensació que estem llegint historiadors. El temps en el qual va venir al món, el lloc de la seva naixença, la persecució d'Herodes, la fugida a Egipte, la manera de viure, la seva conducta, la predicació, els miracles, els sofriments, la mort, la propagació de la seva doctrina, la fundació i duració de la seva Església, tot es troba pronosticat des de molts segles abans i amb una precisió que sorprèn".

Per tant, els pronòstics sobre Jesús que es van complir, són una prova més de la divinitat de Jesús i ens ajuden a entendre el pla de Déu en la història.

Sempre alegres (P. Pedro Nuñez)

Vianney: "Fora de Déu, res no és sòlid"

"La vida, passa; la fortuna, cau; la salut, es destrueix; la reputació, és atacada. Anem com el vent. Tot va ràpid, tot es precipita" (Sant Joan Maria Vianney).

L'humil sant d'Ars dóna lliçons de vida cristiana des de la humilitat. En un moment en què tant es parla de valors líquids i de valors sòlids, de societat líquida i de societat sòlida, Vianney diu: "Fora de Déu, res no és sòlid".

"Sense l'Esperit Sant som com una pedra del camí. Agafa amb una mà una esponja xopa d'aigua i amb l'altra una pedra; apreta-les igualment. No sortirà res de la pedra, i de l'esponja veuràs sortir l'aigua en abundància. L'esponja és l'ànima plena de l'Esperit Sant; i la pedra és el cor fred i dur on l'Esperit Sant no viu" (Vianney).

Per això, ja només començar el dia, el sant rector d'Ars proposava fer aquesta pregària d'oferiment:
"Vull treballar per tu, Déu meu. Em sotmetré a tot allò que m'enviïs! M'oferiré en sacrifici. Però Senyor, no puc fer res sense Tu, ajuda'm!".

No podem portar una vida santa sense l'ajuda de Déu. I no podem voler una vida santa sense humilitat. Vianney, per animar a viure santament deia: "Els sants tenien un bon cor, un cor líquid", en el sentit que no eren durs com una pedra, insensibles. Just el contrari, els sants s'adapten com el líquid a cada persona amb la qual estan.

Negar-se i prendre la pròpia creu

Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi (Mt 16,24). Aquestes paraules de Jesús són a la base de la virtut de la mortificació. Sant Antoni M. Claret en parla i resumeix aquesta actitud com "procurar de privar-me de tot gust per donar-lo a Déu. (...) Se'm posaven davant l'enteniment les dues porcions: la que mira al meu gust i la que mira a Déu. Com que l'enteniment veia aquesta incomprensible desigualtat, bé que fos en cosa petita, m'obligava a seguir allò que entenia que era del grat de Déu, i jo m'abstenia de molt bon cor d'aquell gust per donar gust a Déu" (Autobiografia 391).

Com dur a terme aquest negar-se? Com privar-se de gustos per donar-los a Déu? Claret explica que se servia de la gràcia i de l'exemple de Jesús, Maria i els sants.

Sant Antoni M. Claret es mortificava en la mirada, en l'oïda, en el menjar... amb una radicalitat extrema.

Ser cristià pot semblar dur, però mirant l'altra cara de la moneda ens trobem amb aquestes paraules de Jesús: Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs (Mt 11,29).

Modèstia

Sant Antoni M. Claret explica a l'Autobiografia que va "resoldre de parlar molt poc, tant a casa com a fora, i pesar bé les paraules que deia, perquè de vegades tot s'ho prenen en un sentit diferent del que li dónes".

Claret entenia per modèstia el compte amb les paraules, en les maneres i en les obres. Es va proposar d'enraonar poc, breument i d'una manera calmada i greu sense entretenir-se tocant-se la cara, barba...

Sant Antoni M. Claret volia ser com Jesús, per això "manifestava alegria, dolçor i benignitat, car recordava que mai no veieren Jesús rient i sí plorant algunes vegades. I també recordava aquelles paraules: L'estúpid riu de manera escandalosa; l'home sensat, en canvi, a penes somriu en silenci".

Claret defineix la modèstia com la "virtut que ensenya a fer totes les coses de la bona manera". Per això es preguntava sovint què feia Jesús en cada circumstància. Sant Antoni M. Claret volia ser exemple per tal que com sant Pau la gent pogués dir: Imiteu-me a mi, així com jo imito el Crist (1Co 11, 1).

El sant de Sallent es fixava en Jesús i en els sants per dur a terme les virtuts. Explica: "Imitaré també l'humil sant Francesc d'Assís, que amb la modèstia predicava. Ell amb el bon exemple convertia la gent. ¡Oh Jesús del meu cor, jo us estimo i voldria atreure tothom cap al vostre amor santíssim!

Amada Rosa Pérez

Després de viure amb amargor el drama de l'avortament, de sentir-se sola i de pensar en el suïcidi, la model colombiana Amada Rosa Pérez va tornar a la fe i ara ajuda a multitud de noies a donar un sí a la vida. Un testimoni extraordinari, fruit del temps actual, i que ens mostra, una vegada més, que un clima social contrari a la castedat va relacionat amb la cultura de la mort i del sofriment.


Mansuetud

Les males formes, els crits i l'amargor menen a la desconfiança. En canvi, la mansuetud, impregnada de dolçor, és la que més ajuda a comunicar les idees als altres. És la que expressa millor que les coses no només cal fer-les, sinó que cal fer-les per amor i amb amor.

Així com la humilitat és molt necessària de cara a Déu, la mansuetud és imprescindible de cara a les persones. La mansuetud atreu perquè qui la rep se sent bé. És una virtut important perquè per molt bones idees que algú tingui, sense mansuetud poden perdre's com la pedra al riu que espanta tots els peixos.

L'aspror allunya mentre que la mansesa apropa. Qui és mans demostra acolliment i comprensió.

És important meditar aquesta virtut ja que el món d'avui, cansat i afeixugat, ple de tensió, necessita com aigua de maig la virtut de la mansuetud i la dolcesa. Irradiar-la serà font de pau i harmonia.

Despeses i ingressos de la JMJ

Gratitud

"Tots som imatges de Déu, fills de Déu, redimits amb la sang de Jesucrist i destinats per al cel" (A. 358). Així de clar es mostrava sant Antoni M. Claret. L'ànima humana, però, desagraïda, té una inclinació cap al pecat i cap a allò que pertany al món. Té tres amors, que si no vigila, l'enfonsen. Són l'amor a les riqueses, als honors i als plaers. Aquests són els amors que haurien de ser relatius, però es poden fer tan grans, tan dominants, que s'oblidi la nostra ànima d'agrair indefallentment qui ens ha donat la vida i, per tant, s'oblidi de quin és l'exemple de Jesús i què hem de fer a partir del seu exemple.

Així, el compromís amb el món prové del compromís de Déu amb el món. Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell. Per tant, l'agraïment de les persones ha de ser total i el compromís cap a les persones, especialment envers les que més sofreixen, generós.

Hem de ser agraïts en tot. Cada dia és un regal pel qual hem de donar gràcies. Ser agraït és ser humil. L'orgullós no és agraït, es queixa. En canvi, l'agraït és tan humil, que si alguna cosa el molesta, sap com ha de parlar per no ferir.

La gratitud, com totes les virtuts, va molt lligada a la humilitat. Ser agraït és ser portador d'alegria. El somriure del qual s'acompanya un gràcies pot ser l'estímul més gran per aquell que ha fet un bé. Donar és preferible que rebre, però si rebem, rebem amb agraïment.

L'Eucaristia, acció de gràcies total, és un moment especial per ser agraïts. Jesús se'ns mostra altra vegada. Per tant, la missa ha de ser per nosaltres l'oració preferent. Hem de prestar-hi la màxima atenció. L'Eucaristia, sagrament de la caritat, ens impulsa a l'amor cap als altres.

Gràcies Senyor per mostrar-nos el camí, la veritat i la vida. Igualment, gràcies Senyor per l'Església. Gràcies a ella ens podem reconciliar amb Vós, us podem trobar a Vós en l'Eucaristia i podem rebre d'ella allò que ens falta.

Doctor de l'Església: sant Joan d'Àvila



Pròximament serà declarat doctor de l'Església afegint-se a la llista de 33 que hi ha en l'actualitat.

Què ens passa lluny de Déu?

Quan ens allunyem de Déu, ens allunyem d'algun aspecte bàsic de la nostra vida cristiana. D'alguna manera o altra, lluny de Déu, faltarem a la caritat. Només en Déu, com ens aclareix la paràbola del cep i les sarments, podem tenir tot el bé i podem aspirar a tot el bé.

La fe posada a prova

En un clima d'eufòria i d'alegria és fàcil i joiós viure la fe, però la fe pot ser posada a prova. Ens diu el Catecisme (n. 164) que la fe sovint és viscuda en la foscor. El món on vivim, sovint sembla molt lluny d'allò que la fe ens assegura; les experiències del mal i del dolor, de les injustícies i de la mort, sembla que contradiguin la Bona Nova; poden fer trontollar la fe i ser-li una temptació.

I què fer quan la nostra fe trontolla? És llavors quan cal girar-nos "cap als testimonis de la fe: Abraham, que va creure esperant contra tota esperança (Rm 4,18); la Mare de Déu, que, "en la peregrinació de la fe, va arribar fins a la nit de la fe, en comunió amb el sofriment del seu Fill i durant la nit de la seva sepultura; i tants i tants testimonis de fe: "Envoltats d'un núvol tan gran de testimonis, deixem tota càrrega i el pecat que ens assetja, i, sofrint amb paciència, correguem la cursa que tenim proposada, amb la mirada fixa en el qui ha instituït la nostra fe i la duu a terme, Jesús (He 12,1-2). (CEC 165)

La humilitat com a punt de partida diari

Si no som humils, com podrem rectificar?

Feliços els humils. La humilitat és el fonament de les altres virtuts perquè sense ella l'orgull ho corromp tot. Ja ho diu la Paraula: El qui s'enalteixi serà humiliat però el qui s'humiliï serà enaltit.

La humilitat és fer-nos servidors de tots i sentir-nos no-res. La humilitat, per a un cristià, és la capacitat de voler obeir a Déu en tots els manaments, del primer a l'últim.

Hi ha molts perills contra la humilitat. El món és afalagador a vegades. Sant Antoni M. Claret, estudiant a Barcelona anys abans de ser sacerdot, explica que "amb els dibuixos, màquines i altres ximpleries se m'havia omplert el cap de vanitat, i quan sentia que em lloaven, el meu cor contaminat es complaïa en aquells elogis que em tributaven. ¡Ai Déu meu, perdoneu-me, que ja me'n penedeixo de debò! Recordar la meva vanitat em fa vessar moltes i amargues llàgrimes; però Vós, Déu meu, em vau humiliar, i així no puc altra cosa que donar-vos-en gràcies i dir amb el profeta: M'ha fet bé haver sofert tantes humiliacions" (A. 341).

Hi ha tants perills per caure en la vanitat i en l'orgull! Reflexionar les paraules de sant Francesc d'Assís: Qui sou Vós? Qui sóc jo?, ens poden fer adonar de la grandesa de Déu i de la nostra misèria. Sant Antoni M. Claret ho expressava amb paraules molt semblants a les de la doctora de l'Església santa Caterina de Siena: Tu ets no-res i menys que no-res, ja que el no-res no ha pecat i tu sí.

"Sense Déu no puc absolutament res", remarcava el sant de Sallent. La humilitat ens acosta al misteri més profund i ens el fa capir la bondat de Déu i la flaquesa humana, inclinada al pecat. El fundador dels Fills del Cor de Maria al mateix respecte explicava: "Puc pecar, però no puc sortir del pecat si no és pels auxilis de Déu i mèrits de Jesucrist" (A. 346). La conclusió d'aquest sant del segle XIX és que prefereix estar en Déu que en ell mateix.

La manca d'humilitat està a l'arrel del pecat i de molts mals: odis, recels, enveges...

Com la serra en mans del serrador, així ha de ser el cristià davant de Déu. No es pot gloriar de res sinó en Déu i ha de servir i callar i ser signe de l'amor diví. I quan sigui un entrebanc, la humilitat el farà rectificar amb celeritat.

Per tant, de què ens hem de sentir quan ens critiquen? Podem rebre calúmnies, també podem rebre elogis. Però no ens hem de sentir de res. Pau a dins nostre, agraïment a Déu: "Gràcies Senyor perquè tot és per a Vós. Ajudeu-nos a perseverar en la humilitat. Augmenteu-nos la fe!"

Cada rebrot de vanitat cal que el tallem a l'instant, no fos cas que el talléssim tard. Quan tinguem un èxit, no en parlem per gloriar-nos. I si ens en parlen, gloriem a Déu tenint present que "som uns servents que no mereixem cap recompensa: hem fet només el que havíem de fer" (Lc 17,10).

En definitiva, la humilitat és font d'harmonia, de concòrdia, de pau, d'esperança. Feliços els humils perquè en la humilitat també hi ha el principi de la felicitat. L'orgullós no pot ser feliç, el vanitós tampoc. La humilitat és garantia de respecte i d'amor.

Ser humil també és ser capaços de no endinsar-nos en xafarderies ni en parlar molt per parlar.

Jesús és l'exemple més gran d'humilitat. Va venir al món i sent veritable Déu i veritable home va patir la humiliació pública i va morir a la creu com un malfactor per nosaltres. No hi ha humilitat més gran que acceptar això i, per tant, Jesús, també en aquest sentit és el nostre model, el nostre camí, la veritat i la vida. Ens diu a cau d'orella: "Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu repòs" (Mt 11,29).

Estimar Catalunya

Estimar i servir Catalunya és l'alegria més gran que pot tenir un català perquè estimant Catalunya estima la llengua catalana, la cultura catalana, les seves arrels cristianes i, per extensió, tota la seva gent. Catalunya, terra d'acollida, té una personalitat sòlida i definida. Amb senzillesa i temprança, ha resistit tots els embats de la història.

Hi ha el perill, però, que oblidem de quines són les arrels catalanes i que, oblidant-les, perdem la nostra identitat i ens aboquem al precipici. Catalunya, amb la seva llengua i la seva cultura així com també amb una manera de ser particular, ha aportat convivència, saviesa, amabilitat i harmonia al món, fruit, especialment, d'uns valors cristians que són uns valors eterns.

L'arrel cristiana de Catalunya ha estat imprescindible per aportar uns valors comuns que fins i tot comparteixen molts agnòstics i ateus. La humilitat i la caritat, per exemple, han estat font d'ajuda a la integració en els últims anys així com també font de respecte davant altres religions i pensaments. Podem conviure en pau amb musulmans i altres cristians no catòlics i ens podem estimar profundament malgrat no compartir la mateixa religió però si el mateix Déu i molts dels seus valors. Els reptes als quals s'enfronta Catalunya, per tant, no són només materials, són també espirituals i de valors.

Si algú coneix la història de Catalunya s'adonarà que cristians d'arrel o persones que han begut dels valors cristians, han forjat una tradició, una cultura i un país amb una fisonomia singular. Estimar Catalunya, vol dir, per tant, estimar la llengua, el país, les persones que l'integren i valorar totes aquelles personalitats que han contribuït a mantenir la llengua, el país i la bona convivència.

Crec sincerament que un país buit de Déu i dels valors religiosos i morals, es va omplint d'ídols i aquests apropen cada vegada més les seves persones a una cultura de la mort.

Si analitzem el Barça de les sis copes i la seva filosofia, hi veiem reflectits valors cristians per excel·lència: humilitat, esforç, modèstia, constància, respecte, solidaritat... Aquests porten a l'èxit que està per sobre de les victòries i de les derrotes. Aquests valors són la millor herència d'una Catalunya mil·lenària que si sap navegar unida, serà garant de pau i de bé per acompanyar els pobles d'Europa en el present i en el futur.

Encara existeix l'infern?

Per Lluís Closa

En l'actualitat, l'infern s'ha convertit en un tema tabú. Ningú no en parla. Però a tothom li agradaria saber què hi ha després de la mort. La misericòrdia de Déu és cert que fa difícil que una persona vagi a l'infern, però de la seva existència no en podem dubtar tenint en compte les clares paraules al respecte que Jesús pronuncia i que trobem en força passatges dels evangelis. La mort ens fa qüestionar a tots.

El cert és que no ens podem unir a Déu si no hem elegit lliurement d'estimar-lo. Però no podem estimar Déu si pequem greument contra ell, contra el nostre proïsme o contra nosaltres mateixos.

Morir en pecat mortal sense haver-se penedit i sense acollir l’amor misericordiós de Déu significa quedar-se separat d’ell definitivament per la nostra pròpia elecció lliure. Aquest estat d’autoexclusió definitiva de la comunió amb Déu i amb els benaurats és el que anomenem “infern”.

L’ensenyament de l’Església afirma l’existència de l'infern i la seva eternitat. La pena principal de l’infern consisteix en la separació eterna de Déu, l’únic en qui l’home pot tenir la vida i la felicitat per a les quals ha estat creat i a les quals aspira.

Les afirmacions de la sagrada Escriptura i el que ensenya l’Església sobre l’infern són una crida a la responsabilitat amb què l’home ha d’utilitzar la seva llibertat amb vista al seu destí etern. Són, al mateix temps, una crida urgent a la conversió.

Déu no predestina ningú a caure a l’infern. Per a això, cal una aversió voluntària contra Déu (un pecat mortal), i persistir-hi fins a la fi per caure-hi. En la litúrgia eucarística i en les pregàries diàries dels fidels, l’Església implora la misericòrdia de Déu, que “no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se” (2Pe 3,9).

D'ateus convençuts a catòlics fervorosos, per què?

És sorprenent llegir els relats de persones que neguen a Déu o n'estan allunyats, que no els importa el més mínim el que diu l'Església, però que a rel d'un fet o d'una sèrie de fets, canvien radicalment la seva existència de tal manera que ja no són ells qui viuen, sinó que és Crist qui viu en ells (Ga 2, 20). La caiguda de sant Pau prop de Damasc (Ac 9, 3-5) és una de les primeres manifestacions conegudes d'una llarga sèrie de canvis sorprenents que afecten al més distant i radicalment oposat a la fe catòlica. Per què, si la religió fos un invent dels homes, podrien tantes persones de diverses condicions, de diverses èpoques i de diversa classe social, trobar el mateix?

Els conversos són generalment molt fervorosos, conscients que han trobat el tresor i que tota la resta passa a un segon pla. Estan plens de joia, una joia que no haguessin pogut imaginar un temps abans.

Mercedes Aroz (Saragossa, 1944). D'ideologia marxista, el 1976 es va afiliar al PSOE provinent de la Lliga Comunista Revolucionària. Va cofundar el PSC el 1978. El novembre del 2007 va declarar: "He volgut fer pública la meva conversió per subratllar la convicció de l'Església Catòlica de què té molt a dir als homes i a les dones del nostre temps, perquè hi ha alguna cosa més que la raó i la ciència. A través de la fe cristiana s'aconsegueix comprendre plenament la pròpia identitat com a ser humà i el sentit de la vida".

Leonardo Mondadori (Milà, 1946-2002). President del principal grup editorial italià, va ser un ateu radical però es va començar a convertir al catolicisme a través d'una conversa amb un catòlic: "La religió no m'interessava el més mínim i menys encara l'Església. Però sentia que la meva vida estava -com dir-ho?- plena d'errors. Carregava sobre les meves espatlles dos divorcis, tres fills de dues dones diferents. Corigliano em va impressionar molt. Vaig decidir tenir altres trobades amb ell. Fins i tot li vaig demanar consell. Ell va ser molt discret. Em va dir: si estàs obert a aquestes coses, et presentaré a un sacerdot".

Però, per què el cristianisme hauria de ser veritat? Mondadori responia més tard: "La constatació de què l'Evangeli és realment el manual d'instruccions per a l'ús de l'home. Que Jesús és realment la resposta a tots els nostres interrogants. Que només qui segueix a Crist es realitza plenament. Aquesta ha estat la primera "prova" amb la qual m'he trobat. A més, se n'hi va afegir una altra: la pregària. He experimentat que quan es demana alguna cosa a Déu amb sinceritat i amb recta intenció, sempre ens escolta".

Vittorio Messori (1941). "En l'Evangeli hi havia la veritat però la raó em deia: No, és impossible, t'equivoques". Messori, com Pascal, abans de rendir-se a la fe, volia esgotar totes les possibilitats. "Quan, en reflexionar sobre l'Evangeli per intentar conèixer millor el missatge de Jesús, em vaig adonar que el Déu de Jesús és un Déu que va voler necessitar als homes, que no va voler fer-ho tot sol, sinó que va voler confiar el seu missatge i els signes de la gràcia -els sagraments- a una comunitat humana. És a dir, si un reflexiona bé, accepta l'Església no perquè l'estimi, sinó perquè forma part del projecte de Déu. M'ha costat molts anys però ara estic convençut que sense la mediació d'un grup humà, en el fons no ens prendríem seriosament la mediació de Jesús".

Bernard Nathanson (Nova York 31 juliol 1926- 21 febrer 2011). Després d'haver comès uns 75.000 avortaments i d'haver avortat a un fill propi que esperava, es va adonar que el que feia era desastrós. Va buscar moltes solucions però cap funcionava del tot: temptació al suïcidi, alcohol, tranquil·litzants, llibres d'autoestima, psicoanlàsi. "Em despertava cada dia a les quatre o a les cinc del matí, mirant l'obscuritat i esperant -sense resar encara- que s'encengués un missatge declarant-me innocent davant d'un jurat invisible".

El testimoni d'un antic professor, Les confessions de Sant Agustí, el fet de veure que hi havia grups que treballaven amb entusiasme per evitar avortaments i l'ajuda d'un sacerdot el van acabar d'acostar a la fe. El desembre del 1996 va ser batejat i va fer la primera comunió als 70 anys sent ja un ferm defensor de la vida. "Havia arribat a la conclusió que no hi havia cap raó per avortar: l'avortament és un crim". El dia del seu bateig va expressar: "No puc dir l'agraït que estic ni el deute tan impagable que tinc amb tots aquells que han resat per mi durant tots els anys en què em proclamava públicament ateu. Han resat amb constància i amorosament per mi. Estic totalment convençut que les seves pregàries han estat escoltades. Han aconseguit llàgrimes pels meus ulls".

Vaig perdre la fe per...

A vegades, les paraules desafortunades o tretes de context d'algun líder catòlic creen, en el cor de molts creients, confusions que provoquen dubtes en la seva fe i fins i tot abandons parcials o totals de la pràctica religiosa. Afortunadament, tenim bones notícies per a aquests creients.

El Catecisme de l'Església Catòlica -gratuït en castellà a internet- exposa tota la doctrina catòlica, tota l'experiència de l'Església en els seus gairebé 2000 anys d'existència i, per tant, és un llibre que ni s'ha fet en dos dies, ni l'ha escrit una sola persona. Té l'aval dels bisbes del món -uns 5.000- i, per tant, és un material molt segur. És fruit de fragments d'escrits de molts sants, de la Bíblia, de documents importants i conseqüència d'una necessitat: dotar el poble de Déu d'una guia fidel on anar a buscar respostes per a qualsevol situació quotidiana respecte a la fe.

Malauradament, la falta de formació espiritual i catequètica continuada acompanyada d'un clima distant a la fe, provoca, com hem dit, que unes declaracions, un titular de diari, un missatge desafortunat, un escàndol, o una acumulació de tot plegat, calin de tal manera en un creient que aquest sigui el fet decisiu a l'hora de deixar part o la totalitat de la pràctica de la seva fe.

Recordem, però, que la fe és un do i com a do, com a regal gratuït de Déu, cal demanar-lo humilment amb freqüència. "Senyor, augmenteu-nos la fe!". Per això, el mateix Jesús remarca: "Vetlleu i pregueu per no caure en la temptació. L'esperit és prompte però la seva carn és feble" (Mt 26, 41). "I quan pregueu, si teniu res contra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes" (Mc 11, 25). I la Missa és aquesta gran pregària, la trobada amb Jesús per excel·lència per fer tot això i més.

Per tant, què és més important, la paraula de la Sagrada Escriptura i del Catecisme o les paraules d'una persona o les accions d'un grup reduït de persones en un moment determinat? L'Església és santa perquè Nostre Senyor Jesucrist la proveeix de tots els mitjans de santedat, però alhora és pecadora perquè també en el seu si hi comptem els pecadors. Jesús institueix l'Església sabent que Pere el negarà. Però malgrat tot ho fa dient: "Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar" (Mt 16, 18).

Els apòstols, també escollits per Crist per formar l'eix de la primera Església, tenien en les seves files un traïdor: Judes. Amb tot, d'aquí no es pot deduir que tots siguin pecadors. L'Església gaudeix d'un estol de bisbes sants que són un model i un exemple. I tots els bisbes són successors dels apòstols. És a dir, mirat al revés, el nostre bisbe és successor d'un altre i, aquest, d'un altre... fins arribar a un dels de l'equip escollit per Jesús al principi, el nucli de la primera Església que, per altra banda, estava formada per dones, diaques i altres seguidors. És a dir, com ara, que l'Església la formem tots els batejats.

L'Església davant de grans pecats, en surt reforçada amb grants sants. Recordem sant Francesc d'Assís i santa Clara en l'obscuritat de l'edat mitjana, sant Ignasi de Loyola en el tumultuós segle XVI, Teresa de Calcuta en el segle de les guerres mundials...

Per aquest motiu, la reacció cristiana davant d'un cas en què vegem o pensem que un bisbe s'equivoca o el mateix Papa o un feligrès, el que hem de fer és consultar a una persona instruïda i de confiança en cas de dubte, llegir i buscar la resposta en el Catecisme, pregar pel presumpte pecador i, per nosaltres, demanar la humilitat, mirar les nostres faltes i procurar que, si està en la nostra mà, la situació es rectifiqui, amb caritat cristiana. Jesús ens ho diu ben clar i l'ordre per com fer-ho: primer parlar amb qui ha fet la ofensa. Si no en fa cas dir-ho a un grup proper. I si no en fa cas, dir-ho a la comunitat (Mt 18).

Déu és amor. No ho oblidem. Vanitat de vanitats, tot és vanitat, excepte orientar la nostra vida de cara a Déu i servir-lo amb amor en cada ésser humà del nostre costat. Quants desenganys més necessitem per adonar-nos-en? El temps se'ns escapa de les mans. I, per tant, de què ens serveix perdre la fe per un escàndol o un error? Hi perdem nosaltres! Confiem en Déu, demanem humilment la fe, mirem de viure seriosament la crida universal a la santedat i ajudem l'Església de la qual formem part amb amor, comprensió i esperança. Jesús ens diu que està i estarà amb nosaltres fins a la fi (Mt 28, 20). No ho oblidem!

Eduardo Verástegui, actor

Missió divina de Jesús

Jesucrist és enviat de Déu i veritable Déu. Malgrat tot, altres s'han presentat d'aquesta manera i no han estat més que uns impostors. En el cas de Jesús, però, es troba quelcom d'extraordinari. Tant, que fins i tot els "enemics de la religió cristiana reconeixen que la moral de Jesucrist és la més pura" (Jaume Balmes).

Comenta el pensador catòlic Balmes:
"Quan algun home pretén enganyar els altres, procura afalagar llurs passions i capricis, dissumulant i excusant llurs mancaments, i cerca la protecció dels poderosos, i generalment no oblida la seva pròpia fama; però Jesucrist tot el contrari: blasma el vici, combat les passions i predica una moral severa. Cerca amb preferència els pobres, els desvalguts, estima molt particularment els infants, i és tan desinteressat, que no té ni una pedra on reclinar la testa. Són aquests senyals d'ésser un impostor? Si ho hagués estat, no hauria, si més no, evitat els turments i la mort?"

En definitiva, Jesús va fer i dir coses tan impressionants que no podia ser un impostor. Per això, fins i tot Rousseau va dir: "Si la vida i la mort de Sòcrates són d'un savi, la vida i la mort de Jesucrist no poden ser sinó d'un Déu".

Ángel Herrera Oria, cardenal i periodista, a un pas dels altars

Podeu seguir el reportatge sobre el periodista i més tard sacerdot i Cardenal Ángel Herrera Oria, en llengua espanyola, a Rome Reports:

Antoni Deig i Clotet

Ahir va fer 8 anys que el bisbe Antoni Deig, de Navàs, va partir cap al cel. El 1990 va arribar a Solsona. Com si fos ara recordo que a la plaça Major va dir als periodistes que parlessin més de l'actualitat positiva, que quan veia la televisió, en general, els noticiaris estaven marcats per les males notícies.

El bisbe Deig sempre va tenir una bona relació amb els mitjans. Un amic, el Pere Obiols, li va dedicar un escrit en la revisteta que féiem (El repartidor), l'octubre del 1998. Explicava:

"Aquest passat dilluns, mentre sopàvem, a casa, estàvem mirant les notícies, notícies de tot tipus, més aviat tristes. Quan aquestes van acabar, van començar un programa, El Cangur, on hi havia un invitat famós i quatre nens i nenes li fan preguntes. Doncs, aquest dilluns el convidat era el nostre bisbe! Sí, sí, el bisbe Antoni!

El bisbe Deig, amb gran facilitat contestava i fins i tot desviava les preguntes innocents, i no tan innocents, dels infants.

Les preguntes eren de tot tipus, que si era catalanista, que si li agradava el Barça, sobre Déu, etc. Fins i tot van jugar a cartes i van fer un bon berenar. Mireu si tenim un bisbe "enrotllat" que va dir un acudit força bo, i diu així:

- Carai Antoni, com et va la vida?

- Bé, faig de músic de corda.

- Ah! I què toques?

- Doncs toco la campana.

Doncs sí, un bisbe tot terreny. Una de les coses que més em van agradar va ser l'apropament del Senyor Bisbe amb els nens, fet poc usual en altres temps. Fins i tot ell va dir, que quan era petit, no havia estat capaç de parlar amb un bisbe amb aquella franquesa, llibertat i innocència.

Felicitats Antoni! I que us tinguem per bisbe durant anys.

POC'98"

Així acabava l'article de l'amic Pere Obiols, un excel·lent estudiant que s'apreciava com tots els del Repartidor, al bisbe Deig.

El bisbe Antoni va atansar-se als homes. Recordo que en els seus últims anys ens va venir a visitar a l'institut, mirava de fer obres de caritat, com visitar assíduament als malalts. Penso també com ens explicava que resava el Rosari cada dia caminant pels passadissos de casa seva.

Vam tenir bisbe Antoni a Solsona del 1990 al 2001. I, sorprenentment, el 2003, vam conèixer, en una nit d'estiu, la seva partida cap a Déu.

En la conversa setmanal, el 9 de novembre del 1997, va parlar de les "Quatre Tereses":
"Em refereixo a tres santes del calendari oficial de l'Església i a una altra que encara no hi és, però que està a punt d'arribar-hi. Són quatre Tereses: la Teresa de Jesús, la santa d'Àvila; la Teresa de l'Infant Jesús, la santa de Lisieux; la Teresa de Jesús Jornet, d'Aitona, al Segrià, i la que acaba de morir, la Teresa de Calcuta. Una castellana, una francesa, una catalana i una albanesa. Quatre dones com quatre sols, fermes, decidides, afables, acollidores.

(...)

Del seu exemple i de la seva santedat, nosaltres n'hem de treure una lliçó per a la nostra vida cristiana. Ocupem el lloc que sigui, tinguem un estat o un altre, siguem com siguem, hem d'afanyar-nos i preocupar-nos per adquirir aquests dos amors, a Déu i als germans. En això consisteix la nostra santificació, que és la voluntat del nostre Pare del cel."

El bisbe Deig segueix intercedint per nosaltres, ens segueix estimant. Gràcies bisbe Deig per tot el que vas fer per nosaltres. T'apreciem i t'estimem!

Som servents inútils

Fa alguns dies que reflexiono sobre aquestes paraules. El Cardenal Tarancón les va posar a la seva carta de comiat del bisbat de Solsona en el seu encapçalament, en el moment en què havia de marxar cap a Oviedo el 1964.

Som servents inútils. Fins i tot podem ser estorbs. Fins i tot podem ser motiu d'escàndol. Per ser d'on som, per errors del passat, per pecats del present. Podem no ser imatge viva de Jesús i convertir-nos fins i tot esculls en perquè una persona es pugui acostar a Jesús. Però Déu ens estima tant, que malgrat aquesta condició tan lamentable de pecadors, confia en nosaltres. La Bona Notícia és aquesta: convertiu-vos i creieu en l'Evangeli.

És especialment edificant el capítol 17 de l'Evangeli de sant Lluc. Jesús adverteix a no fer caure d'altres en pecat. Els apòstols, amb humilitat diuen a Jesús: "Augmenta'ns la fe". Jesús els diu que si en tinguessin com un gra de mostassa ja en tindrien molta. I mitjançant una paràbola els fa veure, ens fa veure, que si som capaços de complir la voluntat de Déu només podem acabar dient: "Som uns servents que no mereixem recompensa: hem fet només el que havíem de fer".

La joia de la fe és per compartir-la. Si ens la quedem per nosaltres, amagada, fem un flac favor als que també poden rebre-la amb joia si lliurement volen. El P. Claret, en la seva autobiografia (n. 208) explicava: "Digueu-me: Si vosaltres tinguéssiu malalt un germà molt estimat, i que per raó de la malaltia estigués en deliri, i en la força de la febre us insultés, us digués tots els penjaments del món, l'abandonaríeu? Estic segur que no. Per això mateix us faria més llàstima i faríeu tot el possible per la seva salut. Aquest és el cas en què em trobo amb els pecadors (...). Per això mateix són més dignes de compassió, no els puc abandonar, sinó treballar per ells perquè se salvin i pregar Déu per ells".

"Som servents inútils". Aquestes paraules de Tarancón em suggereixen que cal que siguem humils. La humilitat és el fonament de totes les virtuts. Per això, sant Antoni Maria Claret recalcava també en l'Autobiografia (n. 343): "Molt sovint repetia aquella petició de sant Agustí: Que et conegui i que em conegui, i aquella altra de sant Francesc d'Assís: Qui sou Vós? Qui sóc jo? I era com si Déu em digués: Jo sóc el qui sóc (Ex 3, 14), i tu ets el que no ets, tu ets no-res i menys que no-res, ja que el no-res no ha pecat i tu sí".

Avortament

Et preguntes quines clíniques hi ha per avortar? Saps què és un avortament? Fa poc es va posar en marxa el Centre Internacional per a la Defensa de la Vida Humana (Cidevida).



Un dels llibres més importants de la història

Es tracta de La imitació de Crist, de Tomàs de Kempis, del 1418. Veurem de seguida que ha tingut o ha ajudat a provocar conseqüències decisives arreu del món en molts àmbits, tant espirituals com solidaris.

Qui va passar per Manresa i més tard va fundar la Companyia de Jesús, l'orde catòlica masculina que en l'actualitat té més membres, uns 19.000, sant Ignasi de Loyola, des que va descobrir el llibre del qual parlem, en va ser aficionat tota la vida. El volum en qüestió també va influir en els seus Exercicis espirituals, sobretot respecte a la pedagogia per vèncer les passions, condició bàsica per al seguiment de Jesús. Els Exercicis, al seu torn, van influir en sant Antoni Maria Claret, fundador dels Fills del Cor de Maria amb presència en l'actualitat en 60 països i amb més de 3.000 membres.

Es calcula que La imitació de Crist s'ha editat en més de 3000 ocasions. Números grans per un llibre que no deixa de parlar d'humilitat. L'han anomenat el cinquè evangeli per la seva força. Es comenta que ha estat el llibre catòlic més editat després de la Bíblia.

Durant el segle XIX el llibre va marcar vides de sants importantíssims com sant Joan Bosco, fundador dels salesians (més de 15.000 membres en 128 països del món en l'actualitat). I també va ser usat per la doctora de l'Església Teresa de Lisieux (1873-1897), "santa Teresita", venerada en un magnífic santuari de Lleida i amb molt seguidors arreu del món. Al seu torn, "santa Teresita" va influir fortament a Teresa de Calcuta, fundadora de les Missioneres de la caritat, que actualment tenen unes 4.500 monges escampades per més de 130 països ajudant als més pobres entre els pobres.

Ja al segle XX, el fundador de l'Opus Dei, sant Josepmaria Escrivà, va tenir-lo com a punt de suport. Si el llibre del qual parlem, La imitació de Crist, va ser escrit per a les persones de vida contemplativa però atractiu pel comú dels cristians, el llibre Camí, de sant Josepmaria, pensat per gent que viu enmig del món, ha tingut gran èxit ja que se n'ha editat més de 4,5 milions d'exemplars des que sortí per primera vegada el 1934.

En definitiva, La imitació de Crist, de Tomàs de Kempis, un monjo agustí alemany, és un llibre que ha marcat generacions europees i d'arreu del món. D'alguna manera connecta tota la Bíblia amb part de la bona història i labor de l'Església. Per aquest motiu, penso que també potser serà un llibre d'inspiració per aquest segle XXI. Es pot trobar gratuït en castellà a internet i diverses editorials l'han tornat a publicar en castellà en l'actualitat. En català forma part de la col·lecció "Clàssics del cristianisme", concretament és el número 31 (ISBN 84-7739-329-X).

Llibres d'autoajuda

Un amic em deia que llegint Paulo Coelho sempre et queden ganes d'alguna cosa més, que no n'hi ha prou, que no acaba de saciar. Sembla el mateix quan llegeixes algun dels molts llibres d'autoajuda, que estan bé en general, però que hi falta alguna cosa, algun element. Presenten coses positives però descuiden que hi ha mil circumstàncies que no depenen de nosaltres.

Igualment, hi ha molts llibres d'autoajuda que parlen de l'èxit i de com aconseguir-lo. Però, què és l'èxit? És aconseguir diners, fama, plaers, prestigi? O bé és estimar i sentir-se estimat? I estimar i sentir-se estimat per què i per qui? On rau l'essència del veritable èxit?

Hi ha un element que molts llibres d'autoajuda obliden i que per mi és l'essencial: Déu. I també la creu. Si no tenim present a Déu i no tenim present la creu, com podem entendre la nostra vida i entendre el que ens passa? En Jesús hi veiem Déu i hi veiem com es viu la creu. En la nostra vida si hi ha Déu, la nostra creu serà viscuda d'una altra manera. Sempre portarem una creu o altra però recordant-nos de la creu de Jesús, la nostra es farà més suportable i la podrem oferir per a la conversió dels tristos i la perseverança dels justos. Tots en coneixem de tristos i de perseverants. Per tant, la creu pendrà un sentit nou per nosaltres i es convertirà en un senyal joiós d'amor.

Per això, els llibres d'autoajuda, que poden fer bé, si obvien a Déu cauen en la més gran temptació, oblidar-se de Déu. Aquesta és la temptació capital. Perquè en Déu hi ha el bé suprem i l'home no viu només de pa. Si la persona només s'alimenta, li falta alguna cosa. El comunisme va fracassar per això, per pensar que amb la matèria n'hi havia prou. Però la matèria, sense Déu, sense l'amor, acaba sent insuficient, massa insuficient. Déu hi ha de ser, Jesús és qui ens ho fa veure clar. I amb la seva creu ha salvat el món. Qui es fa deixeble de Jesús no caminarà a les fosques.

Diu el llibre de Kempis "Imitació de Crist" unes frases que em semblen concloents ja en el primer capítol: "Vanitat de vanitats, tot és en va (Coh 1, 2) excepte estimar i servir només a Déu. En això consisteix la més gran saviesa: dirigir la vida cap als valors trascendents despreciant els que el món considera importants."

Veritat de la vinguda de Jesucrist

L'existència de Jesús "ens consta d'una manera tan certa com la de molts altres personatges cèlebres de l'antiguitat, filòsofs, oradors, poetes, polítics, guerrers i d'altres activitats. Si sabem que han existit Homer, Alexandre, Ciceró, Cèsar, etc., és perquè llurs contemporanis ens diuen que van existir, i han anat dient el mateix els homes de les altres generacions fins arribar a la nostra. El mateix ha passat respecte a Jesús" (Jaume Balmes).

La certesa de la vinguda de Jesús és històrica. Benet XVI explica que "el Jesús en qui es creu és realment també el Jesús històric, i que la figura que mostren els Evangelis és molt més realista i creïble que les moltes altres figures de Jesús que ens són exposades sempre de nou (Benet XVI, Llum del món).

Sabem que Jesús va viure a Palestina i que va morir a la creu. I aquest fet l'han reconegut els que accepten la seva divinitat i els que no, els que accepten la seva proposta i els que no. Des del temps de Jesús ençà, s'ha parlat d'aquesta persona tal com s'ha fet amb altres com Sòcrates o Cèsar. En aquest afer no hi ha lloc per al dubte.

Reparació del llinatge humà per Jesucrist

Després de la caiguda de l'home en el pecat i en la mort, la persona "s'hauria trobat en horrible situació" (Jaume Balmes). La naturalesa humana està caiguda, privada de la gràcia, que és la condició per poder rebre la salvació.

Déu, però, amb generós designi, envià el seu propi Fill Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home, i restaurà la dignitat humana oferint "els seus dolors, els seus turments i la seva mort en expiació dels pecats del món i per a la reconciliació de l'humà llinatge" (Balmes).

El pensament humà no hagués pogut imaginar un mitjà com aquest en què concretament es fes visible l'acció de Déu, primer amb la presència de Jesucrist i després amb l'acció permanent de l'Esperit Sant que no abandona i contínuament santifica i vivifica l'Església fundada per Jesucrist.

Corrupció del llinatge humà

És fàcil constatar en la persona l'estranya barreja de "noblesa i degradació, de grandesa i petitesa, de bé i de mal, que no és fàcil concebre com un ésser de tal naturalesa hagi estat obra de Déu" (Jaume Balmes). És cert, ens adonem per pròpia experiència la lluita que portem entre la virtut i el vici.

Això s'explica perquè tota persona, malgrat ser obra de Déu, porta un pecat original. Dins seu, la persona porta una fragilitat que el pot fer capaç de les pitjors atrocitats. I aquest fet ve del principi de l'espècie humana i és comú, des de llavors, a tots els mortals. Ho expressa així Jaume Balmes: "L'home va pecar, i per inescrutables designis de l'Altíssim ha restat tot el llinatge d'Adam infecte a la culpa i subjecte a la pena". Per això la persona té contradiccions, per això persones que es podrien enlairar en la virtut, veiem com s'arrastren en la misèria de la flaqueses humanes.

Així, la corrupció del llinatge humà esdevé un misteri superior a la intel·ligència humana. Hom es pot preguntar per què, però resolem perfectament l'enigma mitjançant el que la religió catòlica anomena "pecat original". De l'estat d'innocència original l'home, a causa d'un mal ús de la seva llibertat, es passa al pecat i aquest es transmet de generació en generació.

Lamentable indiferència envers la religió

És tan important saber què passa després de la mort, quin és el nostre origen i el nostre fi, que sembla que almenys tothom hauria d'esforçar-se en discernir-ho. La religió, no només té per objectiu proporcionar els mitjans per preparar-se per la la mort i l'altra vida sinó que també proporciona els mitjans per la santificació del temps present.

Déu no és un Déu de morts sinó de vius, per això, és lamentable l'absència d'interès que mostren alguns davant la religió, perquè, i si fos veritat? I si resulta que la persona en qüestió quan mor es troba en una altra vida? No li val la pena voler conèixer la veritat ja en aquesta vida? La religió ens en dóna respostes i sembla una actitud responsable el fet de voler-les conèixer per acceptar-les o no.

Per tant, qui rebutja la religió perquè s'ha informat, almenys demostra interès per una qüestió capital de la seva existència, però qui no es preocupa d'esbrinar la certesa o falsedat de la religió demostra caminar prop d'un abisme.

Jaume Balmes ens diu:
"Perquè la raó i l'experiència ens asseguren que ha de venir un dia que hem de morir; llavors, irremissiblement, hem d'experimentar per nosaltres mateixos si existeix o no una altra vida, i en el moment que haurem exhalat el darrer sospir, en què els qui es trobaran entorn del nostre llit d'agonia diran: Ja és mort, en aquell mateix instant hem d'experimentar nosaltres mateixos què hi ha de cert sobre l'altra vida".

Existència d'una religió veritable

Déu, que no té principi ni fi, és principi i fi per nosaltres. És el jutge just que té preparat per nosaltres un designi just. Per això, ja aquesta vida ha de ser una preparació per a l'altra. Per aquest motiu, Déu, per la Providència, ens ha donat els mitjans per arribar a tal fi, a aquesta preparació adequada, uns mitjans que ens els proporciona la religió.

Argumenta Jaume Balmes:
"L'home ha d'estimar Déu perquè és infinitament bo i a més a més perquè li ha donat molts de beneficis. Per això, ha de tributar-li accions de gràcies i ha d'adorar-lo, com a Senyor de cels i terra; però en tots els actes, tant interiors com exteriors, en què ret culte a Déu, ha de fer-ho d'una manera agradable a la divina Majestat, tal com escau a una criatura que ofereix el seu homenatge al Creador. Cal que hi hagi, doncs, unes regles en aquest culte, les quals no hagin estat encomanades a l'inconstant caprici dels homes; i una religió, la mateixa per tota la Humanitat, dins la qual els homes visquin segurs que, observant allò que ella prescriu, compleixin amb la voluntat de Déu i segueixin el viarany que condueix a la felicitat eterna".

Per tant, afirmar que totes les religions són iguals és fals i contrari a la Providència divina. Déu creador és provident i es cuida de les seves criatures. Per aquest motiu la Providència proporciona als homes una religió veritable per tal que tinguin un mitjà segur per estimar Déu.

Creació de la dona

Déu va donar a la dona la mateixa dignitat de l'home des del principi. Ho constata la Bíblia i s'avança en els segles. La dona, en moltes cultures i en moltes ocasions ha rebut menyspreus, com explicava Joan Pau II en una "Carta a les dones" del 1995: "per desgràcia som hereus d'una història d'enormes condicionaments que, en tots els temps i en cada lloc, han fet difícil el cami de la dona, menyspreada en la seva dignitat, oblidada en les seves prerrogatives, marginada freqüentment i fins i tot reduïda a l'esclavitud. Això l'ha impedit ser profundament ella mateixa i ha empobrit la humanitat sencera d'autèntiques riqueses espirituals".

El llinatge humà es pot estendre per la terra gràcies a la unió de l'home i la dona. Per tant, en definitiva, el projecte de Déu és ben clar: fa a l'home i a la dona iguals en dignitat, i els fa capaços d'estendre al llarg del temps la història humana, concedint-los la capacitat de la procreació per mitjà de la unió corporal. Déu, que està en l'origen de la primera parella humana, és també l'autor del matrimoni. Des de la dignitat de l'home i de la dona i del matrimoni entenem el gran pla de Déu que fa a la persona humana col·laboradora de Déu en la història.

L'ànima i la creació de l'home

Sabem que l'ànima humana és espiritual. Sabem també que per ser espiritual és simple. És a dir, no es trova composada de parts. D'això es deriva que no té el seu origen en quelcom material. Tampoc té el seu origen en quelcom espiritual finit. L'origen de l'ànima, no es troba ni en quelcom material ni en un ser espiritual finit. Ella no es quelcom forjat des de quelcom preexistent. No és com un brodat fet amb un fil previ. L'ànima té el seu origen per creació del no-res. Déu crea cada ànima. En el primer moment de la existència d'una persona humana, Déu ha creat la seva ànima.

El ser huma és un compost de cos i d'ànima espiritual i immortal. L'home és una unitat, cos i ànima. Pròpiament, no existeix ànima humana sense un cos, ni tampoc existeix cos humà sense que existeixi una ànima. En el ser humà viu, ànima i cos tenen una gran unió, una unió substancial. És també quelcom molt sabut que ja en el mateix instant de la concepció, qué és el mateix de la fecundació, existeix ja un ser humà, una naturalessa humana, una persona humana, amb tota la seva dignitat. No seria possible que aquell ser fos després una persona si al principi no ho fos, senyal clara aquesta de què en el principi ja és una persona. Això és semblant a com que no pot una planta de blat donar mangranes. Així doncs, des del primer instant de la concepció ja hi ha una vida nova veritablement i perfectament humana, una naturalessa humana, una persona humana. Des d'aquell moment hi ha, doncs, cos i ànima. No és primer el cos, ni primer l'ànima, sinó que els dos existeixen alhora, en unió substancial. La mare porta el seu fill dins seu i, encara que ella, com el pare, han estat mitjans per a què hi hagi una nova vida, ni el pare ni la mare han estat els que han donat l'ànima del nou ser, sinó Déu mateix que l'ha creat, el qual ha fet que en el primer instant de la nova vida ja hi hagués l'ànima. Això es correspon molt bé a la sorpresa i admiració que la persona humana experimenta quan es troba en què a partir d'un mateix i de l'altre conjuge troba que s'ha originat una altra persona, persona i personalitat pròpia que ells no podrien pas donar i que es troba davant d'ells. El fruit supera clarament el que l'arbre (utilitzant una metàfora) podria arribar a donar. Aquesta sorpresa metafòricament o poèticament, encara que no científicament, es pot manifestar en la diferència tan gran i admirable que un trobaria entre una massa de fang o figura i l'animació d'aquesta estàtua, convertida en ésser humà.

L'home no és el fill d'un d'aquests insectes que semblen molt pensatius i greus. Alhora un ser humà només pot procedir d'un ser humà, de manera semblant com d'un hipopòtam no neix una formiga, ni d'una formiga una ballena, sinó una ballena neix d'una ballena. Des d'aquestes premisses científiques, podem mirar amb admiració l'expressió següent de Jaume Balmes que uneix la reflexió teològica amb la poesia:

"Encara que uns homes descendeixin d'altres i, aquests, d'altres, forçosament haurem d'arribar a un home i a una dona que no han nascut d'altres, sinó que han hagut d'ésser creats per Déu. Aquest fet, que la raó ens ensenya com a necessari, ens el refereix i explica amb molta de senzillesa la Sagrada Escriptura dient-nos: que Déu, després d'haver creat el cel i la terra, faiçonà amb pols d'aquesta el cos d'Adam, creant de seguida l'ànima espiritual per tal d'unir-la al cos."

Immortalitat de l'ànima, premis i recompenses en l'altra vida

L'existència de cada persona és diferent. Uns moren abans de néixer, altres viuen molts anys, altres viuen en l'abundància, altres enmig de la misèria... El trànsit per aquesta vida és distint en cada ésser humà. Déu, però, ha revelat que no tot acaba en aquest món. L'ànima és immortal.

La immortalitat de l'ànima és demostrada per la raó des dels temps de l'antigüetat, a més de ser defensada per moltes religions des de temps molt antics. Ja fins i tot en la prehistòria hi ha monuments funeraris. L'ànima no mor quan mor el cos.

Explica Jaume Balmes:
"Veiem a cada moment que hi ha malvats que passen una vida platxeriosa; hi ha homes de bé que arrosseguen una existència plena de misèries i d'adversitats. Essent Déu just, ¿com és possible que no tingui reservat en una altra vida el premi per a la virtut i el càstig per a la maldat? ¿Podem creure que mori l'home com els irracionals, sense que hagi de donar compte a ningú de les seves accions bones o dolentes?"

Déu, per tant, que és just, té reservat un designi just.

Existència i espiritualitat de l'ànima

Per què quan veiem un nen famèlic sentim d'una manera especial? Per què quan ens sentim estimats se'ns omple alguna cosa més que el cor de joia? Per què podem experimentar tants tipus de sensacions davant circumstàncies diferents?

És a dir, quina cosa hi ha en nosaltres que pensa, estima i sent? L'ànima. La nostra ànima és espiritual, no és una part del cos, ni de la sang, ni dels nervis, ni del cervell, ni pot dividir-se en parts perquè no les té. És una substància simple, amb capacitat de comprensió i voler.

Jaume Balmes ens fa copsar la diferència entre cos i ànima:
"(Els cossos) si hom els mou, es mouen; i si hom no els fa moure, segueixen en el mateix lloc immòbils. En canvi, en la nostra ànima passa tot el contrari, perquè no solament fa moure el cos quan ella vol i de la manera que vol, sinó que amb el pensament pot recórrer en un moment el cel i la terra, i és tan inquieta, tan activa, tan vital, que és tancar els ulls a la llum entestar-se en dir que la seva naturalesa no és molt diferent de la dels altres cossos".

Balmes, per tant, ens fa adonar que l'ànima és una gran cosa i existeix.

Per què el catecisme pels grans?

És estrany que l'Escola de Formació de Laics del bisbat de Solsona sigui una realitat que revitalitza l'Església de Solsona? Per què els nous moviments, amb les seves catequesis setmanals, vivifiquen els cristians que hi assisteixen? Per què? Sant Antoni M. Claret ens corrobora la importància de rebre instrucció del catecisme i ho valora com el mitjà més important per ajudar les persones a viure com Crist (Els altres mitjans que destacava són: l'oració, el catecisme als nens, els sermons, els exercicis de sant Ignasi, els llibres, els fulls volanders, les converses familiars, les imatges, els Rosaris i els escapularis).

"El Catecisme per als grans és el mitjà que he conegut que feia més fruit. Amb ell se'ls treia de la ignorància, que és més gran que no ens podem imaginar, fins i tot entre aquella gent que sent sovint sermons, perquè els predicadors suposen l'auditori instruït, i precisament aquesta instrucció és la que manca generalment entre els catòlics. Se'ls instrueix, endemés, en les respectives obligacions i en la manera de complir-les." (Sant Antoni M. claret, Autobiografia, 287)

Article relacionat:

Formació espiritual continuada

Viure la fe sense una formació espiritual ferma i continuada és com voler guanyar un partit de futbol sense entrenar. Com podem guanyar el partit de la vida cristiana sense formació espiritual? Explica sant Antoni M. Claret que "assistia també els diumenges, sense faltar mai ni un dia de festa, al Catecisme i explicació del sant Evangeli, que sempre feia el rector, personalment, tots els diumenges" (Autobiografia, 39).

Necessitem formació espiritual. Si només anem a Missa, amb què ens trobem? Oblidem el que sabíem i l'única "formació" que rebem, moltes vegades, són les notícies polèmiques que apareixen pels diversos mitjans. Els diaris mostren els escàndols, que sempre n'hi haurà, i ens fereixen. L'Església, malgrat ser santa per l'acció de l'Esperit Sant, és pecadora per la inclinació de l'home al pecat. Per tant, més que mai necessitem formació espiritual continuada per comprendre i respondre a les notícies amb pregària, comprensió, examen de consciència propi i amb amor i misericòrdia. En definitiva, necessitem formació espiritual per estimar més a Déu i a les persones. Només mantenint-nos arrelats en Crist, podem mantenir-nos ferms en la fe.

Per formació espiritual entenc llegir bons llibres, entendre i repassar el catecisme o, i aquí ve el que no veiem massa per enlloc, assistir a trobades de formació espiritual continuada. Sí que hi ha escoles de formació de laics, recessos, etc., però falten opcions més senzilles i continuades per a la majoria com la catequesi del senyor rector de la qual parlava el sant de Sallent Antoni M. Claret.

Ens estranya, doncs, que el camí Neocatecumenal, Comunió i Alliberament, l'Opus Dei, etc. tinguin èxit i que altres cristians s'allunyin de la seva fe? Què tenen de comú molts dels nous moviments? Tots cuiden la formació espiritual dels seus membres setmanalment. Per això penso que també les parròquies haurien de fer una proposta generosa en aquest sentit. Cada setmana una trobada oberta en què es parlés de pregària, de solidaritat, de punts del catecisme, de punts d'actualitat, de bons llibres... Si es feia en temps del P. Claret, per què s'ha deixat de fer avui quan potser convé més que llavors?

Ara entenc perquè la gent s'ha allunyat de la fe. I entenent-ho, penso que humilment podem trobar algunes solucions. Si la fe és un do que cal demanar, com podem demanar-lo si ens allunyem de la fe? Com podem entendre el que la fe ens demana si no tenim una formació espiritual adequada, clara i continuada?

El resultat, sense formació, ja el veiem. Volem adaptar parts de la religió al pensament dominant. Volem acceptar una part i discrepar de l'altra. Deixem la pregària i els sagraments... Per què? Perquè ens falta formació espiritual continuada i vivència del misteri, vivència d'aquest Jesús que ens crida a la conversió.

No és estrany que joves i no tan joves, malgrat haver rebut catequesi en moments de les seves vides, hagin deixat fins i tot d'assistir a missa en la seva majoria. No és estrany que molta gent que abans era fervorosa ara dubti. No és estrany que tants que estaven implicats en l'Església, ara es vegin impotents i d'alguna manera allunyats.

Sense una formació espiritual continuada viure la fe és gairebé impossible. I més, tenint en compte que aquesta vivència ja no es viu amb intensitat en moltes famílies, ja no hi ha un clima social favorable, ja no es dóna importància a la missa i als sagraments com caldria, etc.

Però l'Església sempre està cridada a renovar-se. Les parròquies, nucli de la vivència de la fe, tenen ara una oportunitat per tirar endavant els grups de FE, grups de formació espiritual continuada oberts a tothom.

Factor Déu

En l'Evangeli de Mateu 17, 22-27 ens trobem davant dos signes clars. Un, la realitat de la tristesa humana. La mort ens entristeix malgrat que Jesús ressusciti. Diu que els deixebles "es van entristir molt". També ens passa a nosaltres a vegades, caminem tristos malgrat pels dolors que coneixem, per les morts conegudes o desconegudes, malgrat saber la realitat de la resurrecció. Som com els deixebles. Però Jesús ens dóna esperança. Per això, malgrat les foscors cal que demanem: "Senyor, doneu-nos més fe", "Senyor, doneu-nos més llum".

Per altra banda, davant les nostres obligacions tributàries, podem experimentar dificultats. No tenim el suficient per pagar un deute. Per això l'Evangeli d'avui, amb una solució sorprenent de Jesús, ens invita a la confiança en Ell. És el factor Déu. Déu pot obrir-nos una llum que nosaltres no comptaríem. Dos més dos quatre. Però Déu més dos més dos? Encomanem-nos també a Déu en aquest sentit. Quan tinguem problemes amb les nostres obligacions diguem al Senyor: "Què puc fer Senyor? Què puc fer?". Segur que Jesús, amb la seva bondat misericordiosa, ens obrirà un camí que no comptàvem, ens donarà una llum precisa, més senzilla de la que nosaltres ens haguéssim pogut imaginar.

Comptar amb Déu no és una manera interessada de viure la fe, és la humilitat necessària per viure-la. Sense humilitat, el nostre cor es transforma en una mena de déu, que pensa que es pot aguantar per ell mateix, però la realitat demostra que la supèrbia només porta a una gran caiguda, sempre, també, insospitada.

Proposar la fe

La fe és un do gratuït de Déu i accessible a tothom qui la demana humilment. "Senyor, si existeixes et vull conèixer", "Senyor, augmenteu la meva fe!", "Veniu Esperit Sant i ompliu el meu cor"...

Quan estem plens de fe, quan vivim de veritat el missatge de Jesús, ens passa com al P. Claret, se'ns encén un foc tan ardent que provoca la necessitat de transmetre la nostra esperança. "El qui em segueix no caminarà a les fosques", diu Jesús (Joan 8, 12). És el moment, doncs, que d'alguna manera o altra i, sobretot, mitjançant l'exemple, proposem i compartim aquesta llum que és la nostra fe.

Malgrat tot, sabem que som febles i pecadors i que, a vegades, no corresponem a l'Amor donat i donem mal exemple en la nostra vida. Ja ho diu Jesús: "Vetlleu i pregueu en tota ocasió per no caure en la temptació, l'esperit de l'home és prompte però la seva carn és feble" (Mt 26, 41). La caiguda en el pecat és tristesa per l'Església i escàndol pel món, però la mateixa Església ens dóna mitjans per viure una "segona conversió", per tornar a imitar Crist com cal. Allà "on abundà el pecat, sobreabundà la gràcia", diu sant Pau a la carta als cristians de Roma (5, 20). I sí, les segones conversions ens retornen a l'amor i a la caritat.

Proposar és comunicar quelcom i acceptar la resposta afirmativa o negativa de l'altre. Si sabem que una recepta ens ha anat bé i veiem una persona amb el mateix problema que nosaltres, diem: la vols provar? És una proposta. La fe, si és profunda i arrelada, ens crema i no podem sinó expressar-la i compartir-la d'alguna manera. Cadascú, però, l'ha de rebre lliurement de part de Déu. La persona, doncs, capaç de Déu, rep una crida. Jesús és a la porta i truca (Ap 3, 20). Qui vol, pot obrir i respondre sí.

Proposar la joia de la fe és proposar quelcom que ens omple més que tota altra cosa. La mena de buidor a la que ens pot portar el món, provoca en nosaltres, a voltes, una set insaciable. Què passa? Per què no en tenim prou? Ni els diners, ni els plaers, ni els béns materials ens satisfan del tot, sempre en volem més, perquè tenim un destí més elevat que a vegades ja palpem en l'amor als fills, per exemple. I aquest amor més elevat baixa de Déu. Una espiritualitat buida de Déu sempre acabarà creant un buit encara més gran.

No hi ha cultura que no s'hagi preguntat d'on ve i on va. I les persones som religioses per naturalesa. O aprovem que hi ha Déu, o en dubtem, o el neguem, però tothom, malgrat que en vulgui passar o en passi, en el fons del seu cor hi porta inscrit un desig d'Amor més gran que el purament humà i sap que ha de morir.

"El bon Déu ens ha donat un desig enorme i gran que solament Ell pot satisfer" ens diu l'humil rector d'Ars Joan Maria Vianney. Per la seva banda, Sant Agustí ens recalca que el nostre cor no descansa fins que no troba repòs en Déu. I nosaltres, que ens transformem gràcies a l'acció de Déu si ho demanem amb humilitat, sabem que ens cal portar l'Evangeli a la pràctica amb constància. El nostre pecat es fon en l'acció dels sagraments i ens convertim, desitgem estimar de nou. Aparquem l'home vell i el nostre fer canvia. I l'Eucaristia, la missa, llavor constant de caritat, ens empeny i ens interpel·la perquè estimem al 100% de paraula i obra les 24 hores del dia.

Àfrica ens necessita!

Mans Unides informa:

A la Banya Àfrica, la vida de milions de persones corre perill!


La situació és dramàtica. Mans Unides els està enviant ajuda i els ha fet arribar diverses partides. Però la magnitud del problema és molt gran i requereix una continuïtat urgent.


Només a la Banya d’Àfrica hi ha més de 11 milions de desplaçats, desnodrits i extenuats, que han fugit de les seves cases intentant trobar ajuda a la seva desesperada situació. Molts d’ells moren pel camí, i els nens són els més vulnerables.


La situació, més que dolorosa, és tràgica. Són sers humans com nosaltres que s’estan morint de fam per manca d’aliment. El seu patiment és un drama clamorós que sacseja les nostres consciències. No el podem eludir ni menystenir.


En nom seu, Mans Unides fa una crida especial i URGENT.

Avui més que mai, davant d’aquesta necessitat tant imperiosa, et demanem la teva ajuda.


Si tens la voluntat d’aportar-la pots fer-ho al compte d’emergència de Mans Unides:


La Caixa: 2100 0523 23 0200135401 ("Emergència Somàlia")


Què més pots fer?

Pots, si vols, fer-te soci de Mans Unides.

Com pots fer-ho:

a) Simplement telefonant al 973-320183

b) Omplint la butlleta que trobaràs a l’arxiu adjunt i enviant-la a la Delegació de Mans Unides que s’hi indica.

c) Enviant un correu electrònic a solsona@mansunides.org amb les dades que caldria indicar si omplissis la butlleta.

Durant el primer trimestre de cada any, et farem arribar el certificat de l’importa global que tu has aportat durant l’any anterior, per tal de que te’l puguis desgravar en la teva declaració de renda.