dissabte, d’agost 20, 2011

La humilitat com a punt de partida diari

Si no som humils, com podrem rectificar?

Feliços els humils. La humilitat és el fonament de les altres virtuts perquè sense ella l'orgull ho corromp tot. Ja ho diu la Paraula: El qui s'enalteixi serà humiliat però el qui s'humiliï serà enaltit.

La humilitat és fer-nos servidors de tots i sentir-nos no-res. La humilitat, per a un cristià, és la capacitat de voler obeir a Déu en tots els manaments, del primer a l'últim.

Hi ha molts perills contra la humilitat. El món és afalagador a vegades. Sant Antoni M. Claret, estudiant a Barcelona anys abans de ser sacerdot, explica que "amb els dibuixos, màquines i altres ximpleries se m'havia omplert el cap de vanitat, i quan sentia que em lloaven, el meu cor contaminat es complaïa en aquells elogis que em tributaven. ¡Ai Déu meu, perdoneu-me, que ja me'n penedeixo de debò! Recordar la meva vanitat em fa vessar moltes i amargues llàgrimes; però Vós, Déu meu, em vau humiliar, i així no puc altra cosa que donar-vos-en gràcies i dir amb el profeta: M'ha fet bé haver sofert tantes humiliacions" (A. 341).

Hi ha tants perills per caure en la vanitat i en l'orgull! Reflexionar les paraules de sant Francesc d'Assís: Qui sou Vós? Qui sóc jo?, ens poden fer adonar de la grandesa de Déu i de la nostra misèria. Sant Antoni M. Claret ho expressava amb paraules molt semblants a les de la doctora de l'Església santa Caterina de Siena: Tu ets no-res i menys que no-res, ja que el no-res no ha pecat i tu sí.

"Sense Déu no puc absolutament res", remarcava el sant de Sallent. La humilitat ens acosta al misteri més profund i ens el fa capir la bondat de Déu i la flaquesa humana, inclinada al pecat. El fundador dels Fills del Cor de Maria al mateix respecte explicava: "Puc pecar, però no puc sortir del pecat si no és pels auxilis de Déu i mèrits de Jesucrist" (A. 346). La conclusió d'aquest sant del segle XIX és que prefereix estar en Déu que en ell mateix.

La manca d'humilitat està a l'arrel del pecat i de molts mals: odis, recels, enveges...

Com la serra en mans del serrador, així ha de ser el cristià davant de Déu. No es pot gloriar de res sinó en Déu i ha de servir i callar i ser signe de l'amor diví. I quan sigui un entrebanc, la humilitat el farà rectificar amb celeritat.

Per tant, de què ens hem de sentir quan ens critiquen? Podem rebre calúmnies, també podem rebre elogis. Però no ens hem de sentir de res. Pau a dins nostre, agraïment a Déu: "Gràcies Senyor perquè tot és per a Vós. Ajudeu-nos a perseverar en la humilitat. Augmenteu-nos la fe!"

Cada rebrot de vanitat cal que el tallem a l'instant, no fos cas que el talléssim tard. Quan tinguem un èxit, no en parlem per gloriar-nos. I si ens en parlen, gloriem a Déu tenint present que "som uns servents que no mereixem cap recompensa: hem fet només el que havíem de fer" (Lc 17,10).

En definitiva, la humilitat és font d'harmonia, de concòrdia, de pau, d'esperança. Feliços els humils perquè en la humilitat també hi ha el principi de la felicitat. L'orgullós no pot ser feliç, el vanitós tampoc. La humilitat és garantia de respecte i d'amor.

Ser humil també és ser capaços de no endinsar-nos en xafarderies ni en parlar molt per parlar.

Jesús és l'exemple més gran d'humilitat. Va venir al món i sent veritable Déu i veritable home va patir la humiliació pública i va morir a la creu com un malfactor per nosaltres. No hi ha humilitat més gran que acceptar això i, per tant, Jesús, també en aquest sentit és el nostre model, el nostre camí, la veritat i la vida. Ens diu a cau d'orella: "Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu repòs" (Mt 11,29).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada