dissabte, d’agost 06, 2011

Proposar la fe

La fe és un do gratuït de Déu i accessible a tothom qui la demana humilment. "Senyor, si existeixes et vull conèixer", "Senyor, augmenteu la meva fe!", "Veniu Esperit Sant i ompliu el meu cor"...

Quan estem plens de fe, quan vivim de veritat el missatge de Jesús, ens passa com al P. Claret, se'ns encén un foc tan ardent que provoca la necessitat de transmetre la nostra esperança. "El qui em segueix no caminarà a les fosques", diu Jesús (Joan 8, 12). És el moment, doncs, que d'alguna manera o altra i, sobretot, mitjançant l'exemple, proposem i compartim aquesta llum que és la nostra fe.

Malgrat tot, sabem que som febles i pecadors i que, a vegades, no corresponem a l'Amor donat i donem mal exemple en la nostra vida. Ja ho diu Jesús: "Vetlleu i pregueu en tota ocasió per no caure en la temptació, l'esperit de l'home és prompte però la seva carn és feble" (Mt 26, 41). La caiguda en el pecat és tristesa per l'Església i escàndol pel món, però la mateixa Església ens dóna mitjans per viure una "segona conversió", per tornar a imitar Crist com cal. Allà "on abundà el pecat, sobreabundà la gràcia", diu sant Pau a la carta als cristians de Roma (5, 20). I sí, les segones conversions ens retornen a l'amor i a la caritat.

Proposar és comunicar quelcom i acceptar la resposta afirmativa o negativa de l'altre. Si sabem que una recepta ens ha anat bé i veiem una persona amb el mateix problema que nosaltres, diem: la vols provar? És una proposta. La fe, si és profunda i arrelada, ens crema i no podem sinó expressar-la i compartir-la d'alguna manera. Cadascú, però, l'ha de rebre lliurement de part de Déu. La persona, doncs, capaç de Déu, rep una crida. Jesús és a la porta i truca (Ap 3, 20). Qui vol, pot obrir i respondre sí.

Proposar la joia de la fe és proposar quelcom que ens omple més que tota altra cosa. La mena de buidor a la que ens pot portar el món, provoca en nosaltres, a voltes, una set insaciable. Què passa? Per què no en tenim prou? Ni els diners, ni els plaers, ni els béns materials ens satisfan del tot, sempre en volem més, perquè tenim un destí més elevat que a vegades ja palpem en l'amor als fills, per exemple. I aquest amor més elevat baixa de Déu. Una espiritualitat buida de Déu sempre acabarà creant un buit encara més gran.

No hi ha cultura que no s'hagi preguntat d'on ve i on va. I les persones som religioses per naturalesa. O aprovem que hi ha Déu, o en dubtem, o el neguem, però tothom, malgrat que en vulgui passar o en passi, en el fons del seu cor hi porta inscrit un desig d'Amor més gran que el purament humà i sap que ha de morir.

"El bon Déu ens ha donat un desig enorme i gran que solament Ell pot satisfer" ens diu l'humil rector d'Ars Joan Maria Vianney. Per la seva banda, Sant Agustí ens recalca que el nostre cor no descansa fins que no troba repòs en Déu. I nosaltres, que ens transformem gràcies a l'acció de Déu si ho demanem amb humilitat, sabem que ens cal portar l'Evangeli a la pràctica amb constància. El nostre pecat es fon en l'acció dels sagraments i ens convertim, desitgem estimar de nou. Aparquem l'home vell i el nostre fer canvia. I l'Eucaristia, la missa, llavor constant de caritat, ens empeny i ens interpel·la perquè estimem al 100% de paraula i obra les 24 hores del dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada