divendres, d’agost 12, 2011

Som servents inútils

Fa alguns dies que reflexiono sobre aquestes paraules. El Cardenal Tarancón les va posar a la seva carta de comiat del bisbat de Solsona en el seu encapçalament, en el moment en què havia de marxar cap a Oviedo el 1964.

Som servents inútils. Fins i tot podem ser estorbs. Fins i tot podem ser motiu d'escàndol. Per ser d'on som, per errors del passat, per pecats del present. Podem no ser imatge viva de Jesús i convertir-nos fins i tot esculls en perquè una persona es pugui acostar a Jesús. Però Déu ens estima tant, que malgrat aquesta condició tan lamentable de pecadors, confia en nosaltres. La Bona Notícia és aquesta: convertiu-vos i creieu en l'Evangeli.

És especialment edificant el capítol 17 de l'Evangeli de sant Lluc. Jesús adverteix a no fer caure d'altres en pecat. Els apòstols, amb humilitat diuen a Jesús: "Augmenta'ns la fe". Jesús els diu que si en tinguessin com un gra de mostassa ja en tindrien molta. I mitjançant una paràbola els fa veure, ens fa veure, que si som capaços de complir la voluntat de Déu només podem acabar dient: "Som uns servents que no mereixem recompensa: hem fet només el que havíem de fer".

La joia de la fe és per compartir-la. Si ens la quedem per nosaltres, amagada, fem un flac favor als que també poden rebre-la amb joia si lliurement volen. El P. Claret, en la seva autobiografia (n. 208) explicava: "Digueu-me: Si vosaltres tinguéssiu malalt un germà molt estimat, i que per raó de la malaltia estigués en deliri, i en la força de la febre us insultés, us digués tots els penjaments del món, l'abandonaríeu? Estic segur que no. Per això mateix us faria més llàstima i faríeu tot el possible per la seva salut. Aquest és el cas en què em trobo amb els pecadors (...). Per això mateix són més dignes de compassió, no els puc abandonar, sinó treballar per ells perquè se salvin i pregar Déu per ells".

"Som servents inútils". Aquestes paraules de Tarancón em suggereixen que cal que siguem humils. La humilitat és el fonament de totes les virtuts. Per això, sant Antoni Maria Claret recalcava també en l'Autobiografia (n. 343): "Molt sovint repetia aquella petició de sant Agustí: Que et conegui i que em conegui, i aquella altra de sant Francesc d'Assís: Qui sou Vós? Qui sóc jo? I era com si Déu em digués: Jo sóc el qui sóc (Ex 3, 14), i tu ets el que no ets, tu ets no-res i menys que no-res, ja que el no-res no ha pecat i tu sí".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada